Ai, ara m'he posat sentimental...
Estava mirant la tele, i de cop ha començat a sonar aquesta cançó de Txarango (grup que en general no m'agrada), m'ha posat tendre... i degut a això m'han passat mil coses pel cap.
Una d'elles, el llarg viatge (i mai millor dit) que empendré d'aqui a dos mesos. Realment, era un tema pendent. Per mi, aquest viatge a l'altre racó de món serveix de confirmació del canvi de la meva manera de pensar. Portava temps, per no dir anys, perseguint un objectiu com aquest... i sempre acabava amb aquella frase de... "i el cau..." "i la xicota..." "i la familia..." "i els amics..." "i la festa major...". Ara tinc la conclusió de totes aquelles frases: ERROR.
L'ésser humà, i més en concret, l'home, és un d'aquells que li cal caure mil cops en un forat per saber que hi és. Això és igual, fins que no m'he fotut l'òstia forta no he entès que un ha de mirar per un mateix, i més en coses així. Si realment vols, fes-ho. I d'això crec que algún dels meus bons amics em pot servir com a exemple. No hi ha res com voler fer una cosa per aconseguir-la.
I així ha sigut.
Jo tenia al cap marxar, i després de tota la moguda celebral i emocional que he tingut aquests 2 ultims anys, encara més!!
Us explicaré, tot va començar amb els meus contactes d'un pobre doctorand a un congrés a Estocolm, on una prestigiosa investigadora em va dir que podria anar a Belfast a fer una estada. Belfast m'anava bé, perquè era a prop de casa (per aquells llavors). Però... hi faltava alguna cosa, i potser eren quilòmetres.
Un altre bon dia, l'Agustí, a qui porto tenint bastant en compte últimament, i una persona a qui realment admiro bastant, em va deixar anar a veure si seria capaç de anar a Hawaii amb el Dr. quisigui, un dels mes prestigiosos del mon.
Ja està...
Ja m'ha picat...
i el que primer semblava una broma de dos companys de doctorat... va traduir-se en un mail... llavors en un skype... i aqui em teniu... emmerdat fins el cul amb el visat per entrar als estats units, i amb una il·lusió impressionant per marxar.
I no és que no m'agradi Catalunya, ni els meus amics, ni el cau, ni la xicota, ni ningú... el fet és que un ha de canviar d'aires, cada cop penso més que les persones no valorem el que tenim fins que deixem de tenir-ho, i ara... he decidit que vull valorar el que tinc.
Així doncs, que me'n vaig, me'n vaig al que serà una gran experiència personal, laboral, d'estudis, i de recerca. En fi, una gran experiència de la que penso aprofitar tots els minuts i segons, i d'aquí que vaig decidir que me n'hi anava, amb beca o sense, que senyors, els estalvis son per gastar, i si és amb formació, millor que millor.
"i flotant... buscant el paradís... retallant les distàncies que... em transporten a un món imprecís..."
