Bona nit a tothom!
Just havent acabat de veure el programa de 30 minuts de l'any 1989, de la Generació D. Penso que els temps estan tornant a canviar. I això m'inspira a tornar a escriure al blog.
Joves sense preocupacions, sense saber poques coses de la guerra civil, donant la importància justa a l'amor, tenint en compte avanços com el divorci, interessant-se poc per a la política, però amb pensaments de que ja no hi ha coses per les que lluitar. Vivient molt feliços amb el seu telèfon fix, televisió en color i minicadena, i que utilitzarien 100.000 pessetes per millorar la seva "minicadena d'alta fidelitat", comprar-se una tele nova, o una moto. Que potser es casarien, o no. I que eren feliços vivint a Catalunya, tot i que els Estats Units era el mite creixent. Amb pares molt i molt preocupats per a la educació dels seus fills i els seus estudis. A més, preocupats per la capa d'ozó.
Definitivament, 22 anys més tard, tenim telèfon arreu on anem, la majoria de nosaltres amb internet, on poder estar connectats quasi gratuïtament a les nostres xarxes socials. Connectats totalment amb la societat les 24 hores del dia, i sabent "perfectament" el que fan els nostres "amics" encara que estiguin a milers de quilòmetres de nosaltres.
Seguim sense interessar-nos per la política, en aquest sentit potser no han canviat tant les coses, tot i que ara més que no interessar-nos estem començant a posar-nos en contra d'ella: acampades, manifestacions, etc. Potser ells ni s'ho plantejaven.
Una "minicadena d'alta fidelitat"??? La portem a sobre cada dia, podem escoltar música amb el nostre telèfon/mp3/??? amb una qualitat (i li posaré cometes per si de cas) "inmillorable".
Estudiem perquè és el que ens toca, però sabem que potser ni en tindrem prou amb una carrera, o màster, o doctorat, o el que sigui. Perquè sabem que la feina és escassa ara mateix, i que potser ser el millor estudiant no assegura tenir una vida molt bona.
Tenim una capa d'ozó destrossada, tal que com ens en descuidem començarem (si no ho estem fent) a rebre radiacions del sol de formes massa elevades, però no només això: Ens estem carregant els boscos, l'aigua, molts essers vius estan en perill d'extinció, i consumim el 150% del que el nostre planeta ens ofereix. Tot i això, la idea de que el nostre benestar passa per sobre de tot regna sobre el pensament global.
Què hem de canviar?
Sense ànims d'ofendre a ningú... vivim en un mon de xonis, de punkis, d'empollons, d'ecologistes, i d'antisistema. Cadascú té un objectiu, però no tenim clar cap dels objectius comuns que volem per a la nostra societat. En aquest sentit, ens costa posar-nos d'acord entre nosaltres, no sabem trobar punts en comú que ens uneixin, i més aviat tendim a trobar punts no comuns entre nosaltres que ens permeten inciar petites "guerres civils" personals.
A més a més, la globalització i la societat de la comunicació ens està trastocant la vida. Les relacions persona-persona s'estàn transformant en relacions persona-aparell electrònic-persona, i ja no tenim els pebrots suficients per a dir-nos les coses a la cara, la qual cosa causa més malinterpretacions i problemes entre nosaltres. Cada avanç tecnològic ens està portant a un retrocés personal, i no en som conscients en la gran majoria.
Tot i això, ni se'ls hauria passat pel cap potser fa 22 anys que podriem haver avançat tant en temes com l'avortament, el casament homosexual, de la qual cosa n'hem d'estar orgullosos. Tot i això, seguim cada vegada més fixant-nos en els estereotips: Marques a la ultima moda, modelitos prims i alts, amb tacons, botes per fora dels pantalons, i fins i tot amb mitjons sortint per sobre (ho sento, no ho puc sofrir, alguns ja ho sabeu).
Però el que ens reventa més a alguns, i que algun dia ja en parlaré més extensament perquè fa dies que em ronda pel cap, és la manera com som tractats al nostre pais, Catalunya. Ja no som aquella Catalunya autonòmica amb els drets que ens va otorgar la transició. El pensament més general és que ens l'estàn fotent (i més ara amb els anys que ens esperen, ja veureu). En aquest sentit, penso que el nostre objectiu ha de ser la independència/estat federal (depenent dels pensaments de cadascú), però no un futur unit a un pais que ens està intentant retallar tots els drets que hem aconseguit amb suor. Ja en parlarem.
També cal que ens conscienciem d'una vegada per totes amb el medi ambient. Senyors (i senyores), ens estem carregant el planeta, no ho veieu???
Bé, està clar que moltes coses s'han de canviar.... però...
Esperança????
Si. Esperança. Començo a notar (personalment) en els nens d'avui en dia un petit canvi generacional. Ells ja es començen a preocupar per aquest medi ambient totalment danyat que els ha vingut d'herència. Ells ja començen a no tenir prejudicis per raçes o ètnies, siguin de les que siguin. Tant se val que sigui un Mohamed o un Jordi, tots dos poden ser nens normals, possibles estudiants universitaris. Estem començant a eliminar aquests prejudicis. L'homosexualitat està deixant de ser cada vegada més un problema, i les "feines de la casa" ja no estàn destinades única i exclusivament a la dona mentre l'home està estirat al sofà mirant la tele.
Jo hi confio, crec que la societat està tornant a voler canvis. No podem quedar-nos estancats mirant el que està passant i permetent que passi. Sense anar més lluny, en els ultims mesos s'està produint un avanç a la velocitat de la llum de molts països àrabs, que han vist com les seves dictadures no tenen sentit...
I una llarga llista d'etzeteres que podria seguir escrivint.
Recordeu aquella famosa frase del capità enciam:
"Els petits canvis, són poderosos"
dimecres, 30 de novembre del 2011
dimarts, 1 de novembre del 2011
La indiferència - Parlant la gent s'entén.
M'animo a tornar a escriure aquí. Aquest lloc perdut per la immensitat de la xarxa on els pensaments s'expressen tal com son. Evidentment són des del meu punt de vista en un moment concret, però en cap moment pretenc que siguin universals, sinó punts de vista, discutibles, òbviament.
La indiferència és l'acció de no immutar-se davant de un fet, una acció, una paraula.
Indiferència pot ser respecte un tema concret, sobre una persona, sobre una acció concreta. Les conseqüències d'aquesta indiferència poden ser molt diverses: Falta d'opinió, por, odi, o simplement no opinar.
Voldria parlar de la indiferència respecte les persones. La indiferència és molt útil per qui la utilitza, i fa molt de mal a qui la rep. La qual cosa trobo molt egoïsta per part de l'indiferent.
La indiferència, la falta de paraula, la falta de resposta, la falta de mirada, de salutació... no creieu que és un acte molt deshumanitzant?
Les persones ens diferenciem dels animals "inferiors" en temes biològicament parlant, en que tenim la capacitat de comunicar-nos verbalment (i no verbalment). I aquesta comunicació és el que ens fa sentir humans.
Quan una persona deixa de comunicar el que pensa, el que sent, al meu parer, s'està deshumanitzant, està creant una situació deshumanitzada i incòmode a la vegada.
Els secrets també poden ser indiferència, i els secrets que s'expliquen davant de més gent i utilitzant la ruïn manera de que l'altra gent no se'n dongui compte (si, posaré l'exemple del guatzap) també poden ser indiferència, poden ser, sense que ens en donem compte, una falta de respecte vers les altres persones. Perquè evidentment, hi ha maneres i maneres d'explicar un secret a un amic nostre, i no cal que tothom se n'enteri de que estic explicant un secret.
I és evident que tots tenim els nostres secrets, i que tenim dret a compartir-los amb qui volem, però si volem una societat millor, cal no fer evident l'explicació d'un secret. Perquè vulnerem el significat de la paraula secret.
Bé, només això, m'ha vingut al cap després d'una nit concorreguda amb molts mots concorreguts i sense cap paraula verbal ni acció no verbal.
Penso que ens estem deshumanitzant. Ens estan deshumanitzant, les noves tecnologies deshumanitzen a la gent, impedint que les persones perdin la habilitat de comunicar-se cara a cara amb la persona amb qui parlen. Una paraula escrita no és el mateix que la mateixa paraula comunicada amb llenguatge verbal/no verbal.
Res, només expressar la meva disconformitat amb parts del mon 2.0, que utilitzades d'una manera concreta aconseguiràn deshumanitzar la societat.
Plantegeu-vos... que tots els missatges que pugueu enviar queden emmagatzemats a un lloc on no sabeu ni on és ni qui hi té accés, i moltes vegades hi té accés qui menys et penses. Per tant... aneu amb compte... Salvem la societat, no siguem indiferents en aquest tema... que molt sovint pot arribar a ofendre a la persona que tens al davant.
Crec que m'he desviat una mica del tema, però no importa... La indiferència es pot presentar de moltes maneres, i si no anem en compte, pots ferir la sensiblitat d'algunes persones amb temes que a tu et son totalment igual... aquest era el missatge que volia transmetre.
Que tingueu molt bona nit!
La indiferència és l'acció de no immutar-se davant de un fet, una acció, una paraula.
Indiferència pot ser respecte un tema concret, sobre una persona, sobre una acció concreta. Les conseqüències d'aquesta indiferència poden ser molt diverses: Falta d'opinió, por, odi, o simplement no opinar.
Voldria parlar de la indiferència respecte les persones. La indiferència és molt útil per qui la utilitza, i fa molt de mal a qui la rep. La qual cosa trobo molt egoïsta per part de l'indiferent.
La indiferència, la falta de paraula, la falta de resposta, la falta de mirada, de salutació... no creieu que és un acte molt deshumanitzant?
Les persones ens diferenciem dels animals "inferiors" en temes biològicament parlant, en que tenim la capacitat de comunicar-nos verbalment (i no verbalment). I aquesta comunicació és el que ens fa sentir humans.
Quan una persona deixa de comunicar el que pensa, el que sent, al meu parer, s'està deshumanitzant, està creant una situació deshumanitzada i incòmode a la vegada.
Els secrets també poden ser indiferència, i els secrets que s'expliquen davant de més gent i utilitzant la ruïn manera de que l'altra gent no se'n dongui compte (si, posaré l'exemple del guatzap) també poden ser indiferència, poden ser, sense que ens en donem compte, una falta de respecte vers les altres persones. Perquè evidentment, hi ha maneres i maneres d'explicar un secret a un amic nostre, i no cal que tothom se n'enteri de que estic explicant un secret.
I és evident que tots tenim els nostres secrets, i que tenim dret a compartir-los amb qui volem, però si volem una societat millor, cal no fer evident l'explicació d'un secret. Perquè vulnerem el significat de la paraula secret.
Bé, només això, m'ha vingut al cap després d'una nit concorreguda amb molts mots concorreguts i sense cap paraula verbal ni acció no verbal.
Penso que ens estem deshumanitzant. Ens estan deshumanitzant, les noves tecnologies deshumanitzen a la gent, impedint que les persones perdin la habilitat de comunicar-se cara a cara amb la persona amb qui parlen. Una paraula escrita no és el mateix que la mateixa paraula comunicada amb llenguatge verbal/no verbal.
Res, només expressar la meva disconformitat amb parts del mon 2.0, que utilitzades d'una manera concreta aconseguiràn deshumanitzar la societat.
Plantegeu-vos... que tots els missatges que pugueu enviar queden emmagatzemats a un lloc on no sabeu ni on és ni qui hi té accés, i moltes vegades hi té accés qui menys et penses. Per tant... aneu amb compte... Salvem la societat, no siguem indiferents en aquest tema... que molt sovint pot arribar a ofendre a la persona que tens al davant.
Crec que m'he desviat una mica del tema, però no importa... La indiferència es pot presentar de moltes maneres, i si no anem en compte, pots ferir la sensiblitat d'algunes persones amb temes que a tu et son totalment igual... aquest era el missatge que volia transmetre.
Que tingueu molt bona nit!
divendres, 14 d’octubre del 2011
"Tuviste una oportunidad, y la dejaste escapar"
Començo l'entrada del blog amb aquesta frase, que apareix a una canço del mítiquíssim grup de "los secretos". El títol deixaré que el busqueu, però és molt bona, i la veritat és que m'encanta.
Bé, com diu la frase, sempre hi ha una oportunitat per tot. Quan cregueu que ja tot està perdut, sempre hi ha algú disposat a donar una oportunitat. Per moltes coses que puguin passar, sempre, i repeteixo, sempre, hi ha una oportunitat.
Hi ha un tema que és cert, per això: Les oportunitats apareixen, i sovint marxen fugaçment. Us posaré un exemple: Heu de demanar una beca. Una gran oportunitat de la vostra vida. I va, i arriba l'últim dia d'entregar els papers, i resulta que us falta el més important, i que l'heu d'anar a buscar a barcelona, no teniu temps. Heu perdut la oportunitat.
Les oportunitats es donen, i fugaçment marxen. Cal que sapiguem trobar la nostra oportunitat en qualsevol sentit, feina, alguna afició, sentiments, reconciliacions, etc... Cal que la busquem, però la hem de buscar en el moment idoni, en el moment concret, perquè sinò, quan busquem aquesta oportunitat, potser ja ha marxat, i ha sigut un estel fugaç.
I potser, serà una cosa sense importància, però qui sap si serà el que ens marcarà la vida.
Mai se sap. Segons la meva opinió, busqueu la vostra oportunitat, i aprofiteu-la en el moment idoni, sinò, la deixareu perdre. I aquest pot ser un gran error.
"Estar al lloc concret, en el moment concret, amb tot el necessari"
Amb això, triunfarem.
Bé, com diu la frase, sempre hi ha una oportunitat per tot. Quan cregueu que ja tot està perdut, sempre hi ha algú disposat a donar una oportunitat. Per moltes coses que puguin passar, sempre, i repeteixo, sempre, hi ha una oportunitat.
Hi ha un tema que és cert, per això: Les oportunitats apareixen, i sovint marxen fugaçment. Us posaré un exemple: Heu de demanar una beca. Una gran oportunitat de la vostra vida. I va, i arriba l'últim dia d'entregar els papers, i resulta que us falta el més important, i que l'heu d'anar a buscar a barcelona, no teniu temps. Heu perdut la oportunitat.
Les oportunitats es donen, i fugaçment marxen. Cal que sapiguem trobar la nostra oportunitat en qualsevol sentit, feina, alguna afició, sentiments, reconciliacions, etc... Cal que la busquem, però la hem de buscar en el moment idoni, en el moment concret, perquè sinò, quan busquem aquesta oportunitat, potser ja ha marxat, i ha sigut un estel fugaç.
I potser, serà una cosa sense importància, però qui sap si serà el que ens marcarà la vida.
Mai se sap. Segons la meva opinió, busqueu la vostra oportunitat, i aprofiteu-la en el moment idoni, sinò, la deixareu perdre. I aquest pot ser un gran error.
"Estar al lloc concret, en el moment concret, amb tot el necessari"
Amb això, triunfarem.
dimarts, 11 d’octubre del 2011
Silenci
"Fet de no parlar, de callar."
"Fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit."
Reflexionant sobre el sentit del silenci. És el silenci una forma d'expressió??
Segurament si.
És el silenci una forma de comunicar-se??
Segurament no.
I us explicaré el perquè: quan algú decideix utilitzar el silenci, demostra a la vegada la seva indiferència, i el seu poc respecte per a la persona a qui li està dedicant aquest silenci. No em podria arribar a imaginar mai una vida sense diàleg, una vida on tothom estigués callat, un lloc on la gent no pogués comunicar lliurement les seves inquietuds, els seus pensaments.
D'altra banda, aquesta vida existeix. Hi ha persones que prefereixen el silenci davant la possibilitat d'expressar les seves inquietuds i els seus projectes de millora. Òbviament, aquestes persones no tenen la oportunitat de comunicar a les altres els seus problemes, o les seves virtuts, perquè aquest silenci ho està amagant tot.
I no hi ha res que pugui indignar més. Obtenir un silenci davant una opinió. Tota opinió requereix d'una resposta, positiva o negativa, i, òbviament, respectable.
Per totes aquestes raons, us demano que siusplau, expresseu els vostres sentiments, pensaments, inquietuds, virtuts i aptituts en vers als altres, i expresseu-ho cap als altres.
D'altra banda, si opteu pel silenci, quedareu allà on sou, no avançareu, retrocedireu enrere en un procés que no té volta enrere més que la comunicació, verbal o no verbal, però en definitiva, comunicació.
Oblideu el silenci.
"Fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit."
Reflexionant sobre el sentit del silenci. És el silenci una forma d'expressió??
Segurament si.
És el silenci una forma de comunicar-se??
Segurament no.
I us explicaré el perquè: quan algú decideix utilitzar el silenci, demostra a la vegada la seva indiferència, i el seu poc respecte per a la persona a qui li està dedicant aquest silenci. No em podria arribar a imaginar mai una vida sense diàleg, una vida on tothom estigués callat, un lloc on la gent no pogués comunicar lliurement les seves inquietuds, els seus pensaments.
D'altra banda, aquesta vida existeix. Hi ha persones que prefereixen el silenci davant la possibilitat d'expressar les seves inquietuds i els seus projectes de millora. Òbviament, aquestes persones no tenen la oportunitat de comunicar a les altres els seus problemes, o les seves virtuts, perquè aquest silenci ho està amagant tot.
I no hi ha res que pugui indignar més. Obtenir un silenci davant una opinió. Tota opinió requereix d'una resposta, positiva o negativa, i, òbviament, respectable.
Per totes aquestes raons, us demano que siusplau, expresseu els vostres sentiments, pensaments, inquietuds, virtuts i aptituts en vers als altres, i expresseu-ho cap als altres.
D'altra banda, si opteu pel silenci, quedareu allà on sou, no avançareu, retrocedireu enrere en un procés que no té volta enrere més que la comunicació, verbal o no verbal, però en definitiva, comunicació.
Oblideu el silenci.
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Todos los dias sale el sol
Ei Xipirons!
Com va el dia? De moment aquesta tarda encara hi ha sol, senyal que aquest matí ha sortit, oi?
Avui volia parlar de la perseverància, de la insistència, de la constància. Aquest matí hi he estat pensant una estona.
No creieu que la crisi econòmica i social actual està provocada en part per la filosofia que tenim en aquest pais (cadascú que entengui el que vulgui per el seu pais) de que un treballa, tres s'ho miren, i un dirigeix?
No aniriem millor si ens posessim a treballar per canviar les coses? Cal ser constant en la feina, cal FER la feina quan toca, i no lamentar-nos quan veiem que al final anem estressats perquè no l'acabem?
Potser aplicar aquella frase que diu "No facis demà el que puguis fer avui" podria ser certa, oi?
Hem de treballar per aconseguir allò que volem, encara que en moments ens sigui difícil apretar, potser podem descansar, però quan és hora de "currar", currem, senyors. Segur que així el mon aniria molt millor.
El que no entenc són les grans aprofitacions que hi ha de moltes persones d'aquest pais que cobren per una feina que no fan, i ... malgrat tot, acaben cobrant. Perquè? On és la consciència?? No hi és.
Igual amb tot. Si no t'importa un fet i ho deixes estar, començes a abandonar el tema... acabes en la irresponsabilitat, en no fer bé les coses.
Aquells qui treballen per un fet concret, com ja vaig dir al post anterior, ho acaben aconseguint. Aquells a qui no els importa aquest fet, simplement que s'ho prenen com un "potser ho faré", acaben caient.
I al final... tot s'acaba sabent. Tot surt a la llum, i els que no han sigut constants, insistents, i perseverants, acabaran caient. Mes d'hora o més tard. Tothom ho acabarà sabent.
Perquè les coses, se saben.
Treballeu pels vostres objectius, per la vostra feina. No ho abandoneu pensant... ja ho faré.
Salut a tothom.
Com va el dia? De moment aquesta tarda encara hi ha sol, senyal que aquest matí ha sortit, oi?
Avui volia parlar de la perseverància, de la insistència, de la constància. Aquest matí hi he estat pensant una estona.
No creieu que la crisi econòmica i social actual està provocada en part per la filosofia que tenim en aquest pais (cadascú que entengui el que vulgui per el seu pais) de que un treballa, tres s'ho miren, i un dirigeix?
No aniriem millor si ens posessim a treballar per canviar les coses? Cal ser constant en la feina, cal FER la feina quan toca, i no lamentar-nos quan veiem que al final anem estressats perquè no l'acabem?
Potser aplicar aquella frase que diu "No facis demà el que puguis fer avui" podria ser certa, oi?
Hem de treballar per aconseguir allò que volem, encara que en moments ens sigui difícil apretar, potser podem descansar, però quan és hora de "currar", currem, senyors. Segur que així el mon aniria molt millor.
El que no entenc són les grans aprofitacions que hi ha de moltes persones d'aquest pais que cobren per una feina que no fan, i ... malgrat tot, acaben cobrant. Perquè? On és la consciència?? No hi és.
Igual amb tot. Si no t'importa un fet i ho deixes estar, començes a abandonar el tema... acabes en la irresponsabilitat, en no fer bé les coses.
Aquells qui treballen per un fet concret, com ja vaig dir al post anterior, ho acaben aconseguint. Aquells a qui no els importa aquest fet, simplement que s'ho prenen com un "potser ho faré", acaben caient.
I al final... tot s'acaba sabent. Tot surt a la llum, i els que no han sigut constants, insistents, i perseverants, acabaran caient. Mes d'hora o més tard. Tothom ho acabarà sabent.
Perquè les coses, se saben.
Treballeu pels vostres objectius, per la vostra feina. No ho abandoneu pensant... ja ho faré.
Salut a tothom.
dimarts, 4 d’octubre del 2011
Somnis entre boires
Bé, després d'un temps decideixo tornar a escriure un pensament perfecte, tal com raja, mentre escolto aquesta cançó dels Sangtraït, la qual us recomano.
Somnis, entre boires. Qui no ha tingut mai un somni del qual ens n'enrecordem de manera borrosa?
No creieu que aquests somnis poden arribar a passar fins i tot quan estem desperts?
Hi ha dies que un somni et porta a actuar d'unes formes concretes, creus en aquest somni, n'estàs plenament convençut que aquest desitj s'arribarà a complir algun dia, i aquesta convicció et porta a donar-ho tot. Ho dones TOT, tot el que tens, i fins i tot el que no arribes a tenir. Com diu ara mateix la canço... "i t'obriré, un camí enmig del mar..."
Un error??
No. Sens dubte, no és un error. Quan una persona està convençuda del seu somni, lluita, lluita i lluita fins que ho aconsegueix. Cal somiar, cal saber quin és el nostre objectiu, cal TENIR un objectiu. Cal lluitar per aquest objectiu, i superar totes les adversitats que s'hi oposen, que sovint seran moltes.
Eufòria, crec que aquest és el sentiment que se sent quan s'aconsegueix un somni. Hi esteu d'acord??
Però... i si aquest somni resulta que arriba un dia que es converteix en alguna cosa impossible?? Hi ha coses impossibles?? Si, segur que si, ja us ho asseguro. Doncs no es pot evitar. L'impossible és impossible. Però no per això ens hem de deixar tombar. Ens tomben, segur, inevitable, però cal posar primer una planta del peu sobre el terra, després aixecar el genoll, aixecar el cap, posar-nos drets, i començar a caminar.
Un com siguem capaços de caminar, cal tornar a començar. Pensa en un somni, pensa en quin és el teu següent somni, i lluita per ell !! No importa quin sigui. Potser tornarà a ser impossible, però ens tornarem a aixecar, i caminarem.
Com estadísticament podrem suposar. Hi haurà un somni possible després dels 50.000 impossibles dels que ens haguem pogut tornar a aixecar. I l'aconseguirem.
Finalment. Eufòria.
"Aquesta és la història, d'un que volia ser ocell.
Somnis, entre boires. Qui no ha tingut mai un somni del qual ens n'enrecordem de manera borrosa?
No creieu que aquests somnis poden arribar a passar fins i tot quan estem desperts?
Hi ha dies que un somni et porta a actuar d'unes formes concretes, creus en aquest somni, n'estàs plenament convençut que aquest desitj s'arribarà a complir algun dia, i aquesta convicció et porta a donar-ho tot. Ho dones TOT, tot el que tens, i fins i tot el que no arribes a tenir. Com diu ara mateix la canço... "i t'obriré, un camí enmig del mar..."
Un error??
No. Sens dubte, no és un error. Quan una persona està convençuda del seu somni, lluita, lluita i lluita fins que ho aconsegueix. Cal somiar, cal saber quin és el nostre objectiu, cal TENIR un objectiu. Cal lluitar per aquest objectiu, i superar totes les adversitats que s'hi oposen, que sovint seran moltes.
Eufòria, crec que aquest és el sentiment que se sent quan s'aconsegueix un somni. Hi esteu d'acord??
Però... i si aquest somni resulta que arriba un dia que es converteix en alguna cosa impossible?? Hi ha coses impossibles?? Si, segur que si, ja us ho asseguro. Doncs no es pot evitar. L'impossible és impossible. Però no per això ens hem de deixar tombar. Ens tomben, segur, inevitable, però cal posar primer una planta del peu sobre el terra, després aixecar el genoll, aixecar el cap, posar-nos drets, i començar a caminar.
Un com siguem capaços de caminar, cal tornar a començar. Pensa en un somni, pensa en quin és el teu següent somni, i lluita per ell !! No importa quin sigui. Potser tornarà a ser impossible, però ens tornarem a aixecar, i caminarem.
Com estadísticament podrem suposar. Hi haurà un somni possible després dels 50.000 impossibles dels que ens haguem pogut tornar a aixecar. I l'aconseguirem.
Finalment. Eufòria.
"Aquesta és la història, d'un que volia ser ocell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)