La paciència és un arbre d'arrels amargues i de fruits dolços.

Havent estat orgullós del meu nou blog, com a mínim durant les seves primeres vint-i-quatre primeres hores de vida, avui volia parlar-vos d'una cosa que crec que hem de practicar més els humans: La paciència.
Com un pot saber per pròpia experiència, la paciència és quelcom que ens permet estar tranquils durant els moments tensos, que permet seguir realitzant una tasca quant aquesta no sembla que prometi grans resultats, que permet aconseguir llargs i distants objectius i, per tant, permet que puguem convertir en possibles coses que a priori ens semblen impossibles. Dit així, podriem afirmar que la paciència és un do que posseeixen les persones, però tots sabem que, com que hi ha més persones que llonganisses, hi ha persones que tenen el do de tenir més paciència que d'altres.
La paciència és una fitxa que vol moure jugada a moltes de les nostres accions de la vida diària, de vegades la provoquem, de vegades no, de vegades ens ve imposada i de vegades fins i tot ens sentim obligats a tenir-ne, però... a qui no se li ha acabat mai la paciència? N'estic segur que la majoria de nosaltres alguna vegada hem estat farts de ser pacients. Potser quant una tasca se'ns ha fet monòtona, potser a l'hora d'estudiar, potser al metro amb algú que porta la música a tot drap amb el mòbil, o a vegades amb els nens del cau, fent esport, amb els amics, o fins i tot amb la xicota, i qui no ha perdut mai la paciència amb els pares?
Qualsevol cosa pot ser motiu de treure'ns de pollaguera i fer-nos acabar la paciència.
Amb tot això, volia fer la reflexió, si em permeteu, de que quant perdem la paciència, solem perdre el nord, perdem el sentit de les coses que realment ens importen i que realment valorem. Solem no saber tornar a l'orígen de perquè haviem començat a tenir paciència i no sabem perquè l'hem perdut. Davant aquests fets tant humans, cal fer un retorn al passat no gaire llunyà i recordar quin era el nostre objectiu inicial. Un resultat a la feina, un somriure d'un nen, el retrobament amb una persona estimada, l'ajuda d'un pare o mare... qualsevol motiu és vàlid per a retrobar aquella pau que ens permetia aguantar aquells moments difícils, i que permet fer possibles molts reptes que, sense paciència, són impossibles.

Així doncs, les arrels de la paciència són amargues, no és fàcil empassar-nos-les i aguantar, però cal que sapiguem que sovint, darrera l'amargor de la paciència, s'hi amaga un fruit dolç que ens farà valorar tot l'esforç ja realitzat, i que no podem deixar perdre de cap de les maneres.

Paciència, companys.

Un germà pot no ser un amic, però un amic sempre serà un germà.

Dono un principi al meu nou blog amb aquesta entrada, perquè vull fer èmfasi en un dels punts que crec que són més importants a la vida. Els amics. És per això que mereixen, indiscutiblement, estar en primera posició, davant, a dalt, per sobre, perquè el major orgull que pot tenir una persona és saber que pot confiar en una sèrie de persones les quals anomena "amics".
Amics n'hi ha de molts tipus, però només un especimen molt concret és l'amic verdader. Hi ha aquell amic que va amb tu a l'escola, aquell qui fa tant de temps que no veus, aquell qui ha compartit amb tu anys de sofriment a la universitat, aquell qui t'acompanya a algunes excursions, aquell qui tens "oblidat" a un altre païs ja sigui perquè és d'allà o perquè hi ha marxat, l'amic del feisbuc, l'amic del teu amic, etc... Però hi ha aquell qui sempre està al teu costat. Aquell que saps, i tens del cert al 100% que el dia que necessitis alguna cosa, ell/ella serà allà, al teu costat, al lloc més recondit del món, i on més el necessites, ja sigui físicament, o no.
Així doncs, vull fer un homenatge a tots els amics, tots ja sabem qui som, i vull remarcar que, tot i que no ens ho confessem els uns als altres (sigui pel motiu que sigui), de ben segur que tots pensem que al nostre costat hi ha una persona amb qui confiem, amb qui compartiriem qualsevol experiència, per bona o dolenta que sigui, i per escandalosa que pugui arribar a semblar.
De fet, amb bons amics, es duen a terme grans projectes, em ve al cap per exemple "Pastors i Misteris", l'interraïl i, perquè no, coses tant simples com la última calçotada. I n'estic segur que si mirés enrere un temps seria capaç de fer una llarga llista de projectes que puc dir que he compartit amb bons amics.
Amb amics com vosaltres, qualsevol petit projecte es converteix amb una gran realitat.

Per anar acabant, vull fer-vos reflexionar. Voldria que cada un de vosaltres pensi amb els seus amics, aquelles petites grans persones amb qui compartiria mil i una experiències, i sapigués, com a minim, admetre una virtut i un defecte de cada un d'ells. Perquè només els perfectes reconeixen que són imperfectes.

Per acabar, perquè no, donar les gràcies a un amic que, sense saber-ho, m'ha animat a començar aquest blog.

Moltes gràcies, amics meus.