La paciència és un arbre d'arrels amargues i de fruits dolços.

Havent estat orgullós del meu nou blog, com a mínim durant les seves primeres vint-i-quatre primeres hores de vida, avui volia parlar-vos d'una cosa que crec que hem de practicar més els humans: La paciència.
Com un pot saber per pròpia experiència, la paciència és quelcom que ens permet estar tranquils durant els moments tensos, que permet seguir realitzant una tasca quant aquesta no sembla que prometi grans resultats, que permet aconseguir llargs i distants objectius i, per tant, permet que puguem convertir en possibles coses que a priori ens semblen impossibles. Dit així, podriem afirmar que la paciència és un do que posseeixen les persones, però tots sabem que, com que hi ha més persones que llonganisses, hi ha persones que tenen el do de tenir més paciència que d'altres.
La paciència és una fitxa que vol moure jugada a moltes de les nostres accions de la vida diària, de vegades la provoquem, de vegades no, de vegades ens ve imposada i de vegades fins i tot ens sentim obligats a tenir-ne, però... a qui no se li ha acabat mai la paciència? N'estic segur que la majoria de nosaltres alguna vegada hem estat farts de ser pacients. Potser quant una tasca se'ns ha fet monòtona, potser a l'hora d'estudiar, potser al metro amb algú que porta la música a tot drap amb el mòbil, o a vegades amb els nens del cau, fent esport, amb els amics, o fins i tot amb la xicota, i qui no ha perdut mai la paciència amb els pares?
Qualsevol cosa pot ser motiu de treure'ns de pollaguera i fer-nos acabar la paciència.
Amb tot això, volia fer la reflexió, si em permeteu, de que quant perdem la paciència, solem perdre el nord, perdem el sentit de les coses que realment ens importen i que realment valorem. Solem no saber tornar a l'orígen de perquè haviem començat a tenir paciència i no sabem perquè l'hem perdut. Davant aquests fets tant humans, cal fer un retorn al passat no gaire llunyà i recordar quin era el nostre objectiu inicial. Un resultat a la feina, un somriure d'un nen, el retrobament amb una persona estimada, l'ajuda d'un pare o mare... qualsevol motiu és vàlid per a retrobar aquella pau que ens permetia aguantar aquells moments difícils, i que permet fer possibles molts reptes que, sense paciència, són impossibles.

Així doncs, les arrels de la paciència són amargues, no és fàcil empassar-nos-les i aguantar, però cal que sapiguem que sovint, darrera l'amargor de la paciència, s'hi amaga un fruit dolç que ens farà valorar tot l'esforç ja realitzat, i que no podem deixar perdre de cap de les maneres.

Paciència, companys.