I és ben cert. Pocs són els que decideixen dedicar la seva vida a ser útils, pocs són els que, altruïsticament volen dedicar part del seu temps a ajudar als altres, a realitzar treballs que de ben segur no els aportarà cap mena de prestigi, en els que segurament ningú s'acabarà fixant en ells. I sense anar més lluny i perquè enganyar-nos, treballs amb els quals de ben segur no acabaràn en un plec de bitllets a la butxaca.
Realment, la nostra societat porta intrínsec això, és la societat, tots i ningú, que sovint impedeix fer aquests gestos altruïstics. Perquè la nostra societat ens ha inculcat al nostre petit cervell que alguna cosa de la qual no en poguem treure un profit personal i material és inutil. Sense anar més lluny i no marxar del meu camp. Què és la recerca?? Algú em podria dir que és una feina útil per a la societat, però jo penso, és una feina útil en la que uns quants es fan importants a costa de tenir molts amics i contactes i a costa d'explotar a molts d'altres, que mai se n'arriba a saber res d'ells. La recerca és igual, un negoci. Igual que qualsevol multinacional a nivell mundial.
Davant de tot això...
Jo em pregunto, no és una recompensa útil treure'n un profit moral??
I em responen... si, es clar, però no aporta res que puguis traduïr en benefici material per a tu.
I després jo penso que puc utilitzar-lo per sentir-me bé, satisfet, perquè la meva persona se senti útil als altres, de vegades per a tenir la consciencia més tranquila.
I riuen...
Cal que s'ho replantegin bé. Cal que ens ho replantegem bé.
PD: Gràcies mònica per incitar-me a escriure.
dimarts, 1 de juny del 2010
dijous, 6 de maig del 2010
Cada cop que te'n vas.
He trobat (o millor dit, retrobat) una canço que defineix molt bé els nostres pensaments en alguns moments determinats. Si no la coneixeu, us aconsello que us la baixeu i la escolteu detingudament a casa, a prop d'anar a dormir, i amb el llum apagat.
Res, com que estic al laboratori i no tinc més temps, aquí us la deixo, i prometo una nova entrada de l'estil de les altres d'aqui poc. Aquesta és per anar fent boca:
Res, com que estic al laboratori i no tinc més temps, aquí us la deixo, i prometo una nova entrada de l'estil de les altres d'aqui poc. Aquesta és per anar fent boca:
Cada cop que te'n vas
em quedo clavat, amb un pam de nas.
Cada petó que em fas
són flors de taronja del més de març.
Cada cop que te'n vas
naufrago dins del teu mar.
Cada cop que te'n vas,
que trobis allò que has anat a buscar.
Cada cop que ens llevem plegats
caic dins dels teus ulls i no en sé tornar.
Cada cop que te'n vas
vull creure'm que no has marxat.
Cada cop que te'n vas
el meu pis es queixa perquè et troba a faltar.
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
busco el teu perfum al nostre calaix.
Cada cop es desfan
els nusos que tu m'has anat afluixant.
Cada cop que te'n vas
ja espero quan tornaràs.
Cada cop que te'n vas
l'estómac se'm fa tan petit i el llit tan gran?
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
el meu pis es queixa perquè et troba a faltar.
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
ja penso impacient en quan tornaràs...
Whiskyns
dijous, 15 d’abril del 2010
Aquells qui son humils, aconsegueixen grans reptes. Però aquells qui creuen segurs grans reptes, acaben en la humiltat.
Avui al tren, tot llegint antics missatges del mòbil que tinc guardats al fons de la seva memòria, m'he topat amb aquesta frase, que vaig escriure fa bastant de tems, i que no recordava, almenys en la memoria que en podriem dir "propera". De cop, he pensat que volia compartir-la aquí al blog ja que és una cosa que crec que és molt i molt certa, i que intento aplicar-me-la tot sovint en el dia a dia.
Crec que una persona, pel sol fet de ser persona no pot mai fer el que coneixem vulgarment per "tirar-se floretes". Perquè les persones, com diu el títol d'aquest blog, som imperfectes, i aquesta imperfecció és el que ens porta a ser completament perfectes, encara que sembli paradòxic.
Aquell qui es creu perfecte, difícilment serà capaç de poder veure els seus errors i defectes, i en cas que pugui veure'ls, difícilment els podrà assumir, i per tant, corregir. Ja que el primer pas per ser "perfecte" és saber apendre dels propis errors. Malament aniriem si no tinguéssim errors.
Així doncs, la humiltat porta al triomf de la persona, permet ser capaç d'aconseguir grans reptes, amb esforç, amb dedicació, amb amor, amb empenta, perquè els grans reptes no semblen al palmell de la ma, i la mateixa persona és conscient de l'esforç que suposen.
En canvi, qui creu segures grans fites difícilment podrà invertir-hi dedicació i esforç, perquè no li compensarà, no li semblarà, a primer cop de vista, difícil. I això serà la seva perdició, mai arribarà a fites tant importants com les que es creu seves.
Cal, per això, anar amb compte. Ser humil no vol dir no creure en uns objectius. Cal que ens fem la idea dels objectius que volem assumir, siguin quins siguin, i cal que ens fem a la idea de que podem aconseguir-los. D'altra banda, defallirem per falta d'ambició.
Això és el que els passa a alguns equips de futbol, per exemple, i no diré noms. Aquell qui aposta per grans jugadors que porten assegurats al seu contracte els millors trofeus del mon, queda en l'intent d'aconseguir grans fites que queden en favor del que aposta per jugadors joves, humils, modestos, que creuen en uns objectius comuns i treballen durament per aconseguir-los.
Humiltat i Ambició companys.
Crec que una persona, pel sol fet de ser persona no pot mai fer el que coneixem vulgarment per "tirar-se floretes". Perquè les persones, com diu el títol d'aquest blog, som imperfectes, i aquesta imperfecció és el que ens porta a ser completament perfectes, encara que sembli paradòxic.
Aquell qui es creu perfecte, difícilment serà capaç de poder veure els seus errors i defectes, i en cas que pugui veure'ls, difícilment els podrà assumir, i per tant, corregir. Ja que el primer pas per ser "perfecte" és saber apendre dels propis errors. Malament aniriem si no tinguéssim errors.
Així doncs, la humiltat porta al triomf de la persona, permet ser capaç d'aconseguir grans reptes, amb esforç, amb dedicació, amb amor, amb empenta, perquè els grans reptes no semblen al palmell de la ma, i la mateixa persona és conscient de l'esforç que suposen.
En canvi, qui creu segures grans fites difícilment podrà invertir-hi dedicació i esforç, perquè no li compensarà, no li semblarà, a primer cop de vista, difícil. I això serà la seva perdició, mai arribarà a fites tant importants com les que es creu seves.
Cal, per això, anar amb compte. Ser humil no vol dir no creure en uns objectius. Cal que ens fem la idea dels objectius que volem assumir, siguin quins siguin, i cal que ens fem a la idea de que podem aconseguir-los. D'altra banda, defallirem per falta d'ambició.
Això és el que els passa a alguns equips de futbol, per exemple, i no diré noms. Aquell qui aposta per grans jugadors que porten assegurats al seu contracte els millors trofeus del mon, queda en l'intent d'aconseguir grans fites que queden en favor del que aposta per jugadors joves, humils, modestos, que creuen en uns objectius comuns i treballen durament per aconseguir-los.
Humiltat i Ambició companys.
dilluns, 12 d’abril del 2010
No ploris perquè ja s’ha acabat, somriu perquè va succeir.
El tema d'aquest text prové d'una persona entranyable.
De ben segur que coneixeu alguna d'aquelles persones que sempre t'aconsegueixen arrencar un somriure. Són persones necessàries a la vida de qualsevol, i n'estic segur que tots en tenim una, o fins i tot més d'una, a prop.
La nostra composició que ens defineix com a "persones" porta intrínsec que solem preocupar-nos molt per coses que hem fet, sovint tenim remordiments sobre accions passades, i més d'un cop hem pensat en com haguéssin anat les coses si haguéssim actuat diferent en la presa d'una decisió.
Si bé és cert que cal tenir en compte el passat, no ens hem de deixar absorbir pel remolí de perjudicis que pot ser que aquest ens aporti. Així doncs cal, sempre, mirar endavant. Però mirar endavant amb un somriure, ja que aquest és el que realment ens apropa a les persones. Amb un somriure es poden transmetre molts sentiments, moltes sensacions, molts pensaments.
Pensem en totes les coses bones que ens esperen en un futur, que de ben segur ens acabaràn passant. No val la pena entristir-se per errors passats, de veritat.
Somriure és el millor regal que podem fer-nos i que podem donar.
De ben segur que coneixeu alguna d'aquelles persones que sempre t'aconsegueixen arrencar un somriure. Són persones necessàries a la vida de qualsevol, i n'estic segur que tots en tenim una, o fins i tot més d'una, a prop.
La nostra composició que ens defineix com a "persones" porta intrínsec que solem preocupar-nos molt per coses que hem fet, sovint tenim remordiments sobre accions passades, i més d'un cop hem pensat en com haguéssin anat les coses si haguéssim actuat diferent en la presa d'una decisió.
Si bé és cert que cal tenir en compte el passat, no ens hem de deixar absorbir pel remolí de perjudicis que pot ser que aquest ens aporti. Així doncs cal, sempre, mirar endavant. Però mirar endavant amb un somriure, ja que aquest és el que realment ens apropa a les persones. Amb un somriure es poden transmetre molts sentiments, moltes sensacions, molts pensaments.
Pensem en totes les coses bones que ens esperen en un futur, que de ben segur ens acabaràn passant. No val la pena entristir-se per errors passats, de veritat.
Somriure és el millor regal que podem fer-nos i que podem donar.
dimecres, 7 d’abril del 2010
El preu del silenci.
Després d'uns quants dies sense actualitzar això, avui me n'he tornat a enrecordar durant la classe del meu blog.
El preu del silenci, així és titulada la meva nova entrada, perquè el silenci té un preu. El preu de mantenir el silenci pot ésser tant positiu com negatiu. Ningú ens negarà que mantenir el silenci a una biblioteca té un preu positiu per la comunitat bibliotecària, ja que sense silenci aquesta perd el seu sentit. En canvi, el silenci en un debat transforma el qui el manté en una persona sense opinió, una persona que no té lloc en aquell debat.
Amb aquests dos exemples tant clars podem arribar a la conclusió de que és necessari saber callar, però també és necessari saber parlar.
Cal que callem quant l'ambient ens ho demana, ja sigui per obligació, en una biblioteca, com per voluntat, per exemple al bell mig d'una vall per escoltar els ocells com piulen o l'aigua com baixa pel riu. Us asseguro que si sou capaços de concentrar-vos, descobrireu nous sons cada dia mantenint el silenci.
Tot i això, cal saber trencar el silenci en aquells moments que pot arribar a fer-se incòmode, o per exemple en aquells moments en que és necessari, i gairebé obligat, que sigui expressada la nostra opinió, perquè aquesta opinió és nostra, i només nostra, i si un mateix no ho fa, ningú ho farà per un.
El silenci és un factor amb connotacions molt i molt diverses, per exemple, crec que ningú pot dubtar que molts sentiments es transmeten en silenci, i que el silenci transmet molts sentiments.
Per acabar, doncs, crec que tots i cada un de nosaltres hauria d'apendre més quant ha de trencar el seu silenci, ja sigui per obligació o per voluntat, per així obtenir un resultat positivament silenciós, i quant ha de silenciar les seves paraules per no "cagar-la"
Saber parlar és un do, saber callar és una virtut.
El preu del silenci, així és titulada la meva nova entrada, perquè el silenci té un preu. El preu de mantenir el silenci pot ésser tant positiu com negatiu. Ningú ens negarà que mantenir el silenci a una biblioteca té un preu positiu per la comunitat bibliotecària, ja que sense silenci aquesta perd el seu sentit. En canvi, el silenci en un debat transforma el qui el manté en una persona sense opinió, una persona que no té lloc en aquell debat.
Amb aquests dos exemples tant clars podem arribar a la conclusió de que és necessari saber callar, però també és necessari saber parlar.
Cal que callem quant l'ambient ens ho demana, ja sigui per obligació, en una biblioteca, com per voluntat, per exemple al bell mig d'una vall per escoltar els ocells com piulen o l'aigua com baixa pel riu. Us asseguro que si sou capaços de concentrar-vos, descobrireu nous sons cada dia mantenint el silenci.
Tot i això, cal saber trencar el silenci en aquells moments que pot arribar a fer-se incòmode, o per exemple en aquells moments en que és necessari, i gairebé obligat, que sigui expressada la nostra opinió, perquè aquesta opinió és nostra, i només nostra, i si un mateix no ho fa, ningú ho farà per un.
El silenci és un factor amb connotacions molt i molt diverses, per exemple, crec que ningú pot dubtar que molts sentiments es transmeten en silenci, i que el silenci transmet molts sentiments.
Per acabar, doncs, crec que tots i cada un de nosaltres hauria d'apendre més quant ha de trencar el seu silenci, ja sigui per obligació o per voluntat, per així obtenir un resultat positivament silenciós, i quant ha de silenciar les seves paraules per no "cagar-la"
Saber parlar és un do, saber callar és una virtut.
dijous, 25 de març del 2010
La paciència és un arbre d'arrels amargues i de fruits dolços.
Havent estat orgullós del meu nou blog, com a mínim durant les seves primeres vint-i-quatre primeres hores de vida, avui volia parlar-vos d'una cosa que crec que hem de practicar més els humans: La paciència.
Com un pot saber per pròpia experiència, la paciència és quelcom que ens permet estar tranquils durant els moments tensos, que permet seguir realitzant una tasca quant aquesta no sembla que prometi grans resultats, que permet aconseguir llargs i distants objectius i, per tant, permet que puguem convertir en possibles coses que a priori ens semblen impossibles. Dit així, podriem afirmar que la paciència és un do que posseeixen les persones, però tots sabem que, com que hi ha més persones que llonganisses, hi ha persones que tenen el do de tenir més paciència que d'altres.
La paciència és una fitxa que vol moure jugada a moltes de les nostres accions de la vida diària, de vegades la provoquem, de vegades no, de vegades ens ve imposada i de vegades fins i tot ens sentim obligats a tenir-ne, però... a qui no se li ha acabat mai la paciència? N'estic segur que la majoria de nosaltres alguna vegada hem estat farts de ser pacients. Potser quant una tasca se'ns ha fet monòtona, potser a l'hora d'estudiar, potser al metro amb algú que porta la música a tot drap amb el mòbil, o a vegades amb els nens del cau, fent esport, amb els amics, o fins i tot amb la xicota, i qui no ha perdut mai la paciència amb els pares?
Qualsevol cosa pot ser motiu de treure'ns de pollaguera i fer-nos acabar la paciència.
Amb tot això, volia fer la reflexió, si em permeteu, de que quant perdem la paciència, solem perdre el nord, perdem el sentit de les coses que realment ens importen i que realment valorem. Solem no saber tornar a l'orígen de perquè haviem començat a tenir paciència i no sabem perquè l'hem perdut. Davant aquests fets tant humans, cal fer un retorn al passat no gaire llunyà i recordar quin era el nostre objectiu inicial. Un resultat a la feina, un somriure d'un nen, el retrobament amb una persona estimada, l'ajuda d'un pare o mare... qualsevol motiu és vàlid per a retrobar aquella pau que ens permetia aguantar aquells moments difícils, i que permet fer possibles molts reptes que, sense paciència, són impossibles.
Així doncs, les arrels de la paciència són amargues, no és fàcil empassar-nos-les i aguantar, però cal que sapiguem que sovint, darrera l'amargor de la paciència, s'hi amaga un fruit dolç que ens farà valorar tot l'esforç ja realitzat, i que no podem deixar perdre de cap de les maneres.
Paciència, companys.
Com un pot saber per pròpia experiència, la paciència és quelcom que ens permet estar tranquils durant els moments tensos, que permet seguir realitzant una tasca quant aquesta no sembla que prometi grans resultats, que permet aconseguir llargs i distants objectius i, per tant, permet que puguem convertir en possibles coses que a priori ens semblen impossibles. Dit així, podriem afirmar que la paciència és un do que posseeixen les persones, però tots sabem que, com que hi ha més persones que llonganisses, hi ha persones que tenen el do de tenir més paciència que d'altres.
La paciència és una fitxa que vol moure jugada a moltes de les nostres accions de la vida diària, de vegades la provoquem, de vegades no, de vegades ens ve imposada i de vegades fins i tot ens sentim obligats a tenir-ne, però... a qui no se li ha acabat mai la paciència? N'estic segur que la majoria de nosaltres alguna vegada hem estat farts de ser pacients. Potser quant una tasca se'ns ha fet monòtona, potser a l'hora d'estudiar, potser al metro amb algú que porta la música a tot drap amb el mòbil, o a vegades amb els nens del cau, fent esport, amb els amics, o fins i tot amb la xicota, i qui no ha perdut mai la paciència amb els pares?
Qualsevol cosa pot ser motiu de treure'ns de pollaguera i fer-nos acabar la paciència.
Amb tot això, volia fer la reflexió, si em permeteu, de que quant perdem la paciència, solem perdre el nord, perdem el sentit de les coses que realment ens importen i que realment valorem. Solem no saber tornar a l'orígen de perquè haviem començat a tenir paciència i no sabem perquè l'hem perdut. Davant aquests fets tant humans, cal fer un retorn al passat no gaire llunyà i recordar quin era el nostre objectiu inicial. Un resultat a la feina, un somriure d'un nen, el retrobament amb una persona estimada, l'ajuda d'un pare o mare... qualsevol motiu és vàlid per a retrobar aquella pau que ens permetia aguantar aquells moments difícils, i que permet fer possibles molts reptes que, sense paciència, són impossibles.
Així doncs, les arrels de la paciència són amargues, no és fàcil empassar-nos-les i aguantar, però cal que sapiguem que sovint, darrera l'amargor de la paciència, s'hi amaga un fruit dolç que ens farà valorar tot l'esforç ja realitzat, i que no podem deixar perdre de cap de les maneres.
Paciència, companys.
dimecres, 24 de març del 2010
Un germà pot no ser un amic, però un amic sempre serà un germà.
Dono un principi al meu nou blog amb aquesta entrada, perquè vull fer èmfasi en un dels punts que crec que són més importants a la vida. Els amics. És per això que mereixen, indiscutiblement, estar en primera posició, davant, a dalt, per sobre, perquè el major orgull que pot tenir una persona és saber que pot confiar en una sèrie de persones les quals anomena "amics".
Amics n'hi ha de molts tipus, però només un especimen molt concret és l'amic verdader. Hi ha aquell amic que va amb tu a l'escola, aquell qui fa tant de temps que no veus, aquell qui ha compartit amb tu anys de sofriment a la universitat, aquell qui t'acompanya a algunes excursions, aquell qui tens "oblidat" a un altre païs ja sigui perquè és d'allà o perquè hi ha marxat, l'amic del feisbuc, l'amic del teu amic, etc... Però hi ha aquell qui sempre està al teu costat. Aquell que saps, i tens del cert al 100% que el dia que necessitis alguna cosa, ell/ella serà allà, al teu costat, al lloc més recondit del món, i on més el necessites, ja sigui físicament, o no.
Així doncs, vull fer un homenatge a tots els amics, tots ja sabem qui som, i vull remarcar que, tot i que no ens ho confessem els uns als altres (sigui pel motiu que sigui), de ben segur que tots pensem que al nostre costat hi ha una persona amb qui confiem, amb qui compartiriem qualsevol experiència, per bona o dolenta que sigui, i per escandalosa que pugui arribar a semblar.
De fet, amb bons amics, es duen a terme grans projectes, em ve al cap per exemple "Pastors i Misteris", l'interraïl i, perquè no, coses tant simples com la última calçotada. I n'estic segur que si mirés enrere un temps seria capaç de fer una llarga llista de projectes que puc dir que he compartit amb bons amics.
Amb amics com vosaltres, qualsevol petit projecte es converteix amb una gran realitat.
Per anar acabant, vull fer-vos reflexionar. Voldria que cada un de vosaltres pensi amb els seus amics, aquelles petites grans persones amb qui compartiria mil i una experiències, i sapigués, com a minim, admetre una virtut i un defecte de cada un d'ells. Perquè només els perfectes reconeixen que són imperfectes.
Per acabar, perquè no, donar les gràcies a un amic que, sense saber-ho, m'ha animat a començar aquest blog.
Moltes gràcies, amics meus.
Amics n'hi ha de molts tipus, però només un especimen molt concret és l'amic verdader. Hi ha aquell amic que va amb tu a l'escola, aquell qui fa tant de temps que no veus, aquell qui ha compartit amb tu anys de sofriment a la universitat, aquell qui t'acompanya a algunes excursions, aquell qui tens "oblidat" a un altre païs ja sigui perquè és d'allà o perquè hi ha marxat, l'amic del feisbuc, l'amic del teu amic, etc... Però hi ha aquell qui sempre està al teu costat. Aquell que saps, i tens del cert al 100% que el dia que necessitis alguna cosa, ell/ella serà allà, al teu costat, al lloc més recondit del món, i on més el necessites, ja sigui físicament, o no.
Així doncs, vull fer un homenatge a tots els amics, tots ja sabem qui som, i vull remarcar que, tot i que no ens ho confessem els uns als altres (sigui pel motiu que sigui), de ben segur que tots pensem que al nostre costat hi ha una persona amb qui confiem, amb qui compartiriem qualsevol experiència, per bona o dolenta que sigui, i per escandalosa que pugui arribar a semblar.
De fet, amb bons amics, es duen a terme grans projectes, em ve al cap per exemple "Pastors i Misteris", l'interraïl i, perquè no, coses tant simples com la última calçotada. I n'estic segur que si mirés enrere un temps seria capaç de fer una llarga llista de projectes que puc dir que he compartit amb bons amics.
Amb amics com vosaltres, qualsevol petit projecte es converteix amb una gran realitat.
Per anar acabant, vull fer-vos reflexionar. Voldria que cada un de vosaltres pensi amb els seus amics, aquelles petites grans persones amb qui compartiria mil i una experiències, i sapigués, com a minim, admetre una virtut i un defecte de cada un d'ells. Perquè només els perfectes reconeixen que són imperfectes.
Per acabar, perquè no, donar les gràcies a un amic que, sense saber-ho, m'ha animat a començar aquest blog.
Moltes gràcies, amics meus.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)