Avui al tren, tot llegint antics missatges del mòbil que tinc guardats al fons de la seva memòria, m'he topat amb aquesta frase, que vaig escriure fa bastant de tems, i que no recordava, almenys en la memoria que en podriem dir "propera". De cop, he pensat que volia compartir-la aquí al blog ja que és una cosa que crec que és molt i molt certa, i que intento aplicar-me-la tot sovint en el dia a dia.
Crec que una persona, pel sol fet de ser persona no pot mai fer el que coneixem vulgarment per "tirar-se floretes". Perquè les persones, com diu el títol d'aquest blog, som imperfectes, i aquesta imperfecció és el que ens porta a ser completament perfectes, encara que sembli paradòxic.
Aquell qui es creu perfecte, difícilment serà capaç de poder veure els seus errors i defectes, i en cas que pugui veure'ls, difícilment els podrà assumir, i per tant, corregir. Ja que el primer pas per ser "perfecte" és saber apendre dels propis errors. Malament aniriem si no tinguéssim errors.
Així doncs, la humiltat porta al triomf de la persona, permet ser capaç d'aconseguir grans reptes, amb esforç, amb dedicació, amb amor, amb empenta, perquè els grans reptes no semblen al palmell de la ma, i la mateixa persona és conscient de l'esforç que suposen.
En canvi, qui creu segures grans fites difícilment podrà invertir-hi dedicació i esforç, perquè no li compensarà, no li semblarà, a primer cop de vista, difícil. I això serà la seva perdició, mai arribarà a fites tant importants com les que es creu seves.
Cal, per això, anar amb compte. Ser humil no vol dir no creure en uns objectius. Cal que ens fem la idea dels objectius que volem assumir, siguin quins siguin, i cal que ens fem a la idea de que podem aconseguir-los. D'altra banda, defallirem per falta d'ambició.
Això és el que els passa a alguns equips de futbol, per exemple, i no diré noms. Aquell qui aposta per grans jugadors que porten assegurats al seu contracte els millors trofeus del mon, queda en l'intent d'aconseguir grans fites que queden en favor del que aposta per jugadors joves, humils, modestos, que creuen en uns objectius comuns i treballen durament per aconseguir-los.
Humiltat i Ambició companys.
dijous, 15 d’abril del 2010
dilluns, 12 d’abril del 2010
No ploris perquè ja s’ha acabat, somriu perquè va succeir.
El tema d'aquest text prové d'una persona entranyable.
De ben segur que coneixeu alguna d'aquelles persones que sempre t'aconsegueixen arrencar un somriure. Són persones necessàries a la vida de qualsevol, i n'estic segur que tots en tenim una, o fins i tot més d'una, a prop.
La nostra composició que ens defineix com a "persones" porta intrínsec que solem preocupar-nos molt per coses que hem fet, sovint tenim remordiments sobre accions passades, i més d'un cop hem pensat en com haguéssin anat les coses si haguéssim actuat diferent en la presa d'una decisió.
Si bé és cert que cal tenir en compte el passat, no ens hem de deixar absorbir pel remolí de perjudicis que pot ser que aquest ens aporti. Així doncs cal, sempre, mirar endavant. Però mirar endavant amb un somriure, ja que aquest és el que realment ens apropa a les persones. Amb un somriure es poden transmetre molts sentiments, moltes sensacions, molts pensaments.
Pensem en totes les coses bones que ens esperen en un futur, que de ben segur ens acabaràn passant. No val la pena entristir-se per errors passats, de veritat.
Somriure és el millor regal que podem fer-nos i que podem donar.
De ben segur que coneixeu alguna d'aquelles persones que sempre t'aconsegueixen arrencar un somriure. Són persones necessàries a la vida de qualsevol, i n'estic segur que tots en tenim una, o fins i tot més d'una, a prop.
La nostra composició que ens defineix com a "persones" porta intrínsec que solem preocupar-nos molt per coses que hem fet, sovint tenim remordiments sobre accions passades, i més d'un cop hem pensat en com haguéssin anat les coses si haguéssim actuat diferent en la presa d'una decisió.
Si bé és cert que cal tenir en compte el passat, no ens hem de deixar absorbir pel remolí de perjudicis que pot ser que aquest ens aporti. Així doncs cal, sempre, mirar endavant. Però mirar endavant amb un somriure, ja que aquest és el que realment ens apropa a les persones. Amb un somriure es poden transmetre molts sentiments, moltes sensacions, molts pensaments.
Pensem en totes les coses bones que ens esperen en un futur, que de ben segur ens acabaràn passant. No val la pena entristir-se per errors passats, de veritat.
Somriure és el millor regal que podem fer-nos i que podem donar.
dimecres, 7 d’abril del 2010
El preu del silenci.
Després d'uns quants dies sense actualitzar això, avui me n'he tornat a enrecordar durant la classe del meu blog.
El preu del silenci, així és titulada la meva nova entrada, perquè el silenci té un preu. El preu de mantenir el silenci pot ésser tant positiu com negatiu. Ningú ens negarà que mantenir el silenci a una biblioteca té un preu positiu per la comunitat bibliotecària, ja que sense silenci aquesta perd el seu sentit. En canvi, el silenci en un debat transforma el qui el manté en una persona sense opinió, una persona que no té lloc en aquell debat.
Amb aquests dos exemples tant clars podem arribar a la conclusió de que és necessari saber callar, però també és necessari saber parlar.
Cal que callem quant l'ambient ens ho demana, ja sigui per obligació, en una biblioteca, com per voluntat, per exemple al bell mig d'una vall per escoltar els ocells com piulen o l'aigua com baixa pel riu. Us asseguro que si sou capaços de concentrar-vos, descobrireu nous sons cada dia mantenint el silenci.
Tot i això, cal saber trencar el silenci en aquells moments que pot arribar a fer-se incòmode, o per exemple en aquells moments en que és necessari, i gairebé obligat, que sigui expressada la nostra opinió, perquè aquesta opinió és nostra, i només nostra, i si un mateix no ho fa, ningú ho farà per un.
El silenci és un factor amb connotacions molt i molt diverses, per exemple, crec que ningú pot dubtar que molts sentiments es transmeten en silenci, i que el silenci transmet molts sentiments.
Per acabar, doncs, crec que tots i cada un de nosaltres hauria d'apendre més quant ha de trencar el seu silenci, ja sigui per obligació o per voluntat, per així obtenir un resultat positivament silenciós, i quant ha de silenciar les seves paraules per no "cagar-la"
Saber parlar és un do, saber callar és una virtut.
El preu del silenci, així és titulada la meva nova entrada, perquè el silenci té un preu. El preu de mantenir el silenci pot ésser tant positiu com negatiu. Ningú ens negarà que mantenir el silenci a una biblioteca té un preu positiu per la comunitat bibliotecària, ja que sense silenci aquesta perd el seu sentit. En canvi, el silenci en un debat transforma el qui el manté en una persona sense opinió, una persona que no té lloc en aquell debat.
Amb aquests dos exemples tant clars podem arribar a la conclusió de que és necessari saber callar, però també és necessari saber parlar.
Cal que callem quant l'ambient ens ho demana, ja sigui per obligació, en una biblioteca, com per voluntat, per exemple al bell mig d'una vall per escoltar els ocells com piulen o l'aigua com baixa pel riu. Us asseguro que si sou capaços de concentrar-vos, descobrireu nous sons cada dia mantenint el silenci.
Tot i això, cal saber trencar el silenci en aquells moments que pot arribar a fer-se incòmode, o per exemple en aquells moments en que és necessari, i gairebé obligat, que sigui expressada la nostra opinió, perquè aquesta opinió és nostra, i només nostra, i si un mateix no ho fa, ningú ho farà per un.
El silenci és un factor amb connotacions molt i molt diverses, per exemple, crec que ningú pot dubtar que molts sentiments es transmeten en silenci, i que el silenci transmet molts sentiments.
Per acabar, doncs, crec que tots i cada un de nosaltres hauria d'apendre més quant ha de trencar el seu silenci, ja sigui per obligació o per voluntat, per així obtenir un resultat positivament silenciós, i quant ha de silenciar les seves paraules per no "cagar-la"
Saber parlar és un do, saber callar és una virtut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)