Tenim coses per les que lluitar. Podem canviar el món !!

Bona nit a tothom!

Just havent acabat de veure el programa de 30 minuts de l'any 1989, de la Generació D. Penso que els temps estan tornant a canviar. I això m'inspira a tornar a escriure al blog.

Joves sense preocupacions, sense saber poques coses de la guerra civil, donant la importància justa a l'amor, tenint en compte avanços com el divorci, interessant-se poc per a la política, però amb pensaments de que ja no hi ha coses per les que lluitar. Vivient molt feliços amb el seu telèfon fix, televisió en color i minicadena, i que utilitzarien 100.000 pessetes per millorar la seva "minicadena d'alta fidelitat", comprar-se una tele nova, o una moto. Que potser es casarien, o no. I que eren feliços vivint a Catalunya, tot i que els Estats Units era el mite creixent. Amb pares molt i molt preocupats per a la educació dels seus fills i els seus estudis. A més, preocupats per la capa d'ozó.

Definitivament, 22 anys més tard, tenim telèfon arreu on anem, la majoria de nosaltres amb internet, on poder estar connectats quasi gratuïtament a les nostres xarxes socials. Connectats totalment amb la societat les 24 hores del dia, i sabent "perfectament" el que fan els nostres "amics" encara que estiguin a milers de quilòmetres de nosaltres.
Seguim sense interessar-nos per la política, en aquest sentit potser no han canviat tant les coses, tot i que ara més que no interessar-nos estem començant a posar-nos en contra d'ella: acampades, manifestacions, etc. Potser ells ni s'ho plantejaven.
Una "minicadena d'alta fidelitat"??? La portem a sobre cada dia, podem escoltar música amb el nostre telèfon/mp3/??? amb una qualitat (i li posaré cometes per si de cas) "inmillorable".
Estudiem perquè és el que ens toca, però sabem que potser ni en tindrem prou amb una carrera, o màster, o doctorat, o el que sigui. Perquè sabem que la feina és escassa ara mateix, i que potser ser el millor estudiant no assegura tenir una vida molt bona.
Tenim una capa d'ozó destrossada, tal que com ens en descuidem començarem (si no ho estem fent) a rebre radiacions del sol de formes massa elevades, però no només això: Ens estem carregant els boscos, l'aigua, molts essers vius estan en perill d'extinció, i consumim el 150% del que el nostre planeta ens ofereix. Tot i això, la idea de que el nostre benestar passa per sobre de tot regna sobre el pensament global.

Què hem de canviar?

Sense ànims d'ofendre a ningú... vivim en un mon de xonis, de punkis, d'empollons, d'ecologistes, i d'antisistema. Cadascú té un objectiu, però no tenim clar cap dels objectius comuns que volem per a la nostra societat. En aquest sentit, ens costa posar-nos d'acord entre nosaltres, no sabem trobar punts en comú que ens uneixin, i més aviat tendim a trobar punts no comuns entre nosaltres que ens permeten inciar petites "guerres civils" personals.
A més a més, la globalització i la societat de la comunicació ens està trastocant la vida. Les relacions persona-persona s'estàn transformant en relacions persona-aparell electrònic-persona, i ja no tenim els pebrots suficients per a dir-nos les coses a la cara, la qual cosa causa més malinterpretacions i problemes entre nosaltres. Cada avanç tecnològic ens està portant a un retrocés personal, i no en som conscients en la gran majoria.
Tot i això, ni se'ls hauria passat pel cap potser fa 22 anys que podriem haver avançat tant en temes com l'avortament, el casament homosexual, de la qual cosa n'hem d'estar orgullosos. Tot i això, seguim cada vegada més fixant-nos en els estereotips: Marques a la ultima moda, modelitos prims i alts, amb tacons, botes per fora dels pantalons, i fins i tot amb mitjons sortint per sobre (ho sento, no ho puc sofrir, alguns ja ho sabeu).
Però el que ens reventa més a alguns, i que algun dia ja en parlaré més extensament perquè fa dies que em ronda pel cap, és la manera com som tractats al nostre pais, Catalunya. Ja no som aquella Catalunya autonòmica amb els drets que ens va otorgar la transició. El pensament més general és que ens l'estàn fotent (i més ara amb els anys que ens esperen, ja veureu). En aquest sentit, penso que el nostre objectiu ha de ser la independència/estat federal (depenent dels pensaments de cadascú), però no un futur unit a un pais que ens està intentant retallar tots els drets que hem aconseguit amb suor. Ja en parlarem.
També cal que ens conscienciem d'una vegada per totes amb el medi ambient. Senyors (i senyores), ens estem carregant el planeta, no ho veieu???

Bé, està clar que moltes coses s'han de canviar.... però...

Esperança????

Si. Esperança. Començo a notar (personalment) en els nens d'avui en dia un petit canvi generacional. Ells ja es començen a preocupar per aquest medi ambient totalment danyat que els ha vingut d'herència. Ells ja començen a no tenir prejudicis per raçes o ètnies, siguin de les que siguin. Tant se val que sigui un Mohamed o un Jordi, tots dos poden ser nens normals, possibles estudiants universitaris. Estem començant a eliminar aquests prejudicis. L'homosexualitat està deixant de ser cada vegada més un problema, i les "feines de la casa" ja no estàn destinades única i exclusivament a la dona mentre l'home està estirat al sofà mirant la tele.
Jo hi confio, crec que la societat està tornant a voler canvis. No podem quedar-nos estancats mirant el que està passant i permetent que passi. Sense anar més lluny, en els ultims mesos s'està produint un avanç a la velocitat de la llum de molts països àrabs, que han vist com les seves dictadures no tenen sentit...

I una llarga llista d'etzeteres que podria seguir escrivint.

Recordeu aquella famosa frase del capità enciam:

"Els petits canvis, són poderosos"