Un germà pot no ser un amic, però un amic sempre serà un germà.

Dono un principi al meu nou blog amb aquesta entrada, perquè vull fer èmfasi en un dels punts que crec que són més importants a la vida. Els amics. És per això que mereixen, indiscutiblement, estar en primera posició, davant, a dalt, per sobre, perquè el major orgull que pot tenir una persona és saber que pot confiar en una sèrie de persones les quals anomena "amics".
Amics n'hi ha de molts tipus, però només un especimen molt concret és l'amic verdader. Hi ha aquell amic que va amb tu a l'escola, aquell qui fa tant de temps que no veus, aquell qui ha compartit amb tu anys de sofriment a la universitat, aquell qui t'acompanya a algunes excursions, aquell qui tens "oblidat" a un altre païs ja sigui perquè és d'allà o perquè hi ha marxat, l'amic del feisbuc, l'amic del teu amic, etc... Però hi ha aquell qui sempre està al teu costat. Aquell que saps, i tens del cert al 100% que el dia que necessitis alguna cosa, ell/ella serà allà, al teu costat, al lloc més recondit del món, i on més el necessites, ja sigui físicament, o no.
Així doncs, vull fer un homenatge a tots els amics, tots ja sabem qui som, i vull remarcar que, tot i que no ens ho confessem els uns als altres (sigui pel motiu que sigui), de ben segur que tots pensem que al nostre costat hi ha una persona amb qui confiem, amb qui compartiriem qualsevol experiència, per bona o dolenta que sigui, i per escandalosa que pugui arribar a semblar.
De fet, amb bons amics, es duen a terme grans projectes, em ve al cap per exemple "Pastors i Misteris", l'interraïl i, perquè no, coses tant simples com la última calçotada. I n'estic segur que si mirés enrere un temps seria capaç de fer una llarga llista de projectes que puc dir que he compartit amb bons amics.
Amb amics com vosaltres, qualsevol petit projecte es converteix amb una gran realitat.

Per anar acabant, vull fer-vos reflexionar. Voldria que cada un de vosaltres pensi amb els seus amics, aquelles petites grans persones amb qui compartiria mil i una experiències, i sapigués, com a minim, admetre una virtut i un defecte de cada un d'ells. Perquè només els perfectes reconeixen que són imperfectes.

Per acabar, perquè no, donar les gràcies a un amic que, sense saber-ho, m'ha animat a començar aquest blog.

Moltes gràcies, amics meus.