Bé, després d'un temps decideixo tornar a escriure un pensament perfecte, tal com raja, mentre escolto aquesta cançó dels Sangtraït, la qual us recomano.
Somnis, entre boires. Qui no ha tingut mai un somni del qual ens n'enrecordem de manera borrosa?
No creieu que aquests somnis poden arribar a passar fins i tot quan estem desperts?
Hi ha dies que un somni et porta a actuar d'unes formes concretes, creus en aquest somni, n'estàs plenament convençut que aquest desitj s'arribarà a complir algun dia, i aquesta convicció et porta a donar-ho tot. Ho dones TOT, tot el que tens, i fins i tot el que no arribes a tenir. Com diu ara mateix la canço... "i t'obriré, un camí enmig del mar..."
Un error??
No. Sens dubte, no és un error. Quan una persona està convençuda del seu somni, lluita, lluita i lluita fins que ho aconsegueix. Cal somiar, cal saber quin és el nostre objectiu, cal TENIR un objectiu. Cal lluitar per aquest objectiu, i superar totes les adversitats que s'hi oposen, que sovint seran moltes.
Eufòria, crec que aquest és el sentiment que se sent quan s'aconsegueix un somni. Hi esteu d'acord??
Però... i si aquest somni resulta que arriba un dia que es converteix en alguna cosa impossible?? Hi ha coses impossibles?? Si, segur que si, ja us ho asseguro. Doncs no es pot evitar. L'impossible és impossible. Però no per això ens hem de deixar tombar. Ens tomben, segur, inevitable, però cal posar primer una planta del peu sobre el terra, després aixecar el genoll, aixecar el cap, posar-nos drets, i començar a caminar.
Un com siguem capaços de caminar, cal tornar a començar. Pensa en un somni, pensa en quin és el teu següent somni, i lluita per ell !! No importa quin sigui. Potser tornarà a ser impossible, però ens tornarem a aixecar, i caminarem.
Com estadísticament podrem suposar. Hi haurà un somni possible després dels 50.000 impossibles dels que ens haguem pogut tornar a aixecar. I l'aconseguirem.
Finalment. Eufòria.
"Aquesta és la història, d'un que volia ser ocell.
I tant que n'he tingut, tant dormint com ben despert, i també penso que són el motor que ens mou a seguir endavant. Sense somnis tot s'aturaria o, encara pitjor, potser recularíem.
ResponEliminaEstic d'acord amb el sentiment d'eufòria del moment d'arribar a la diana, però després, sovint, ve la baixada. Malauradament, arribar a la meta, després d'un llarg i dur camí, fa que enyorem el mateix camí.
Tot plegat, però, no és més que vagatge qye ens ensenya, un cop més, que el somni és el catalitzador de la mateixa vida. Un camí dinàmic, el qual, si déu vol, trigarà molt a portar-nos al somni etern.
Espero que ens quedin molts anys per seguir somniant, company!
Que bo el final: "Finalment. Eufòria."! Hohoho! Boníssim! :) Estic d'acord amb això dels somnis, però millor no optar per els "somnis impossibles" perquè pots acabar desesperat... hehe! Jo normalment em poso somnis força assequibles així al aconseguir-los trobo la felicitat... L'eufòria s'aconsegueix amb els somnis més complicats... hehe! Com diu la canço de Mazoni "No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria"
ResponElimina