Todos los dias sale el sol

Ei Xipirons!

Com va el dia? De moment aquesta tarda encara hi ha sol, senyal que aquest matí ha sortit, oi?

Avui volia parlar de la perseverància, de la insistència, de la constància. Aquest matí hi he estat pensant una estona.
No creieu que la crisi econòmica i social actual està provocada en part per la filosofia que tenim en aquest pais (cadascú que entengui el que vulgui per el seu pais) de que un treballa, tres s'ho miren, i un dirigeix?
No aniriem millor si ens posessim a treballar per canviar les coses? Cal ser constant en la feina, cal FER la feina quan toca, i no lamentar-nos quan veiem que al final anem estressats perquè no l'acabem?
Potser aplicar aquella frase que diu "No facis demà el que puguis fer avui" podria ser certa, oi?

Hem de treballar per aconseguir allò que volem, encara que en moments ens sigui difícil apretar, potser podem descansar, però quan és hora de "currar", currem, senyors. Segur que així el mon aniria molt millor.

El que no entenc són les grans aprofitacions que hi ha de moltes persones d'aquest pais que cobren per una feina que no fan, i ... malgrat tot, acaben cobrant. Perquè? On és la consciència?? No hi és.

Igual amb tot. Si no t'importa un fet i ho deixes estar, començes a abandonar el tema... acabes en la irresponsabilitat, en no fer bé les coses.
Aquells qui treballen per un fet concret, com ja vaig dir al post anterior, ho acaben aconseguint. Aquells a qui no els importa aquest fet, simplement que s'ho prenen com un "potser ho faré", acaben caient.

I al final... tot s'acaba sabent. Tot surt a la llum, i els que no han sigut constants, insistents, i perseverants, acabaran caient. Mes d'hora o més tard. Tothom ho acabarà sabent.

Perquè les coses, se saben.

Treballeu pels vostres objectius, per la vostra feina. No ho abandoneu pensant... ja ho faré.

Salut a tothom.

Somnis entre boires

Bé, després d'un temps decideixo tornar a escriure un pensament perfecte, tal com raja, mentre escolto aquesta cançó dels Sangtraït, la qual us recomano.

Somnis, entre boires. Qui no ha tingut mai un somni del qual ens n'enrecordem de manera borrosa?
No creieu que aquests somnis poden arribar a passar fins i tot quan estem desperts?
Hi ha dies que un somni et porta a actuar d'unes formes concretes, creus en aquest somni, n'estàs plenament convençut que aquest desitj s'arribarà a complir algun dia, i aquesta convicció et porta a donar-ho tot. Ho dones TOT, tot el que tens, i fins i tot el que no arribes a tenir. Com diu ara mateix la canço... "i t'obriré, un camí enmig del mar..."

Un error??

No. Sens dubte, no és un error. Quan una persona està convençuda del seu somni, lluita, lluita i lluita fins que ho aconsegueix. Cal somiar, cal saber quin és el nostre objectiu, cal TENIR un objectiu. Cal lluitar per aquest objectiu, i superar totes les adversitats que s'hi oposen, que sovint seran moltes.

Eufòria, crec que aquest és el sentiment que se sent quan s'aconsegueix un somni. Hi esteu d'acord??

Però... i si aquest somni resulta que arriba un dia que es converteix en alguna cosa impossible?? Hi ha coses impossibles?? Si, segur que si, ja us ho asseguro. Doncs no es pot evitar. L'impossible és impossible. Però no per això ens hem de deixar tombar. Ens tomben, segur, inevitable, però cal posar primer una planta del peu sobre el terra, després aixecar el genoll, aixecar el cap, posar-nos drets, i començar a caminar.
Un com siguem capaços de caminar, cal tornar a començar. Pensa en un somni, pensa en quin és el teu següent somni, i lluita per ell !! No importa quin sigui. Potser tornarà a ser impossible, però ens tornarem a aixecar, i caminarem.
Com estadísticament podrem suposar. Hi haurà un somni possible després dels 50.000 impossibles dels que ens haguem pogut tornar a aixecar. I l'aconseguirem.

Finalment. Eufòria.

"Aquesta és la història, d'un que volia ser ocell.

"El problema de la nostre època consisteix en que els seus homes i dones no volen ser ùtils sinó importants"

I és ben cert. Pocs són els que decideixen dedicar la seva vida a ser útils, pocs són els que, altruïsticament volen dedicar part del seu temps a ajudar als altres, a realitzar treballs que de ben segur no els aportarà cap mena de prestigi, en els que segurament ningú s'acabarà fixant en ells. I sense anar més lluny i perquè enganyar-nos, treballs amb els quals de ben segur no acabaràn en un plec de bitllets a la butxaca.
Realment, la nostra societat porta intrínsec això, és la societat, tots i ningú, que sovint impedeix fer aquests gestos altruïstics. Perquè la nostra societat ens ha inculcat al nostre petit cervell que alguna cosa de la qual no en poguem treure un profit personal i material és inutil. Sense anar més lluny i no marxar del meu camp. Què és la recerca?? Algú em podria dir que és una feina útil per a la societat, però jo penso, és una feina útil en la que uns quants es fan importants a costa de tenir molts amics i contactes i a costa d'explotar a molts d'altres, que mai se n'arriba a saber res d'ells. La recerca és igual, un negoci. Igual que qualsevol multinacional a nivell mundial.

Davant de tot això...
Jo em pregunto, no és una recompensa útil treure'n un profit moral??

I em responen... si, es clar, però no aporta res que puguis traduïr en benefici material per a tu.

I després jo penso que puc utilitzar-lo per sentir-me bé, satisfet, perquè la meva persona se senti útil als altres, de vegades per a tenir la consciencia més tranquila.

I riuen...

Cal que s'ho replantegin bé. Cal que ens ho replantegem bé.



PD: Gràcies mònica per incitar-me a escriure.

Cada cop que te'n vas.

He trobat (o millor dit, retrobat) una canço que defineix molt bé els nostres pensaments en alguns moments determinats. Si no la coneixeu, us aconsello que us la baixeu i la escolteu detingudament a casa, a prop d'anar a dormir, i amb el llum apagat.
Res, com que estic al laboratori i no tinc més temps, aquí us la deixo, i prometo una nova entrada de l'estil de les altres d'aqui poc. Aquesta és per anar fent boca:

Cada cop que te'n vas
em quedo clavat, amb un pam de nas.

Cada petó que em fas
són flors de taronja del més de març.

Cada cop que te'n vas
naufrago dins del teu mar.

Cada cop que te'n vas,
que trobis allò que has anat a buscar.

Cada cop que ens llevem plegats
caic dins dels teus ulls i no en sé tornar.

Cada cop que te'n vas
vull creure'm que no has marxat.

Cada cop que te'n vas
el meu pis es queixa perquè et troba a faltar.
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.

Cada cop que te'n vas
busco el teu perfum al nostre calaix.

Cada cop es desfan
els nusos que tu m'has anat afluixant.

Cada cop que te'n vas
ja espero quan tornaràs.

Cada cop que te'n vas
l'estómac se'm fa tan petit i el llit tan gran?
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.

Cada cop que te'n vas
el meu pis es queixa perquè et troba a faltar.
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
ja penso impacient en quan tornaràs...

Whiskyns

Aquells qui son humils, aconsegueixen grans reptes. Però aquells qui creuen segurs grans reptes, acaben en la humiltat.

Avui al tren, tot llegint antics missatges del mòbil que tinc guardats al fons de la seva memòria, m'he topat amb aquesta frase, que vaig escriure fa bastant de tems, i que no recordava, almenys en la memoria que en podriem dir "propera". De cop, he pensat que volia compartir-la aquí al blog ja que és una cosa que crec que és molt i molt certa, i que intento aplicar-me-la tot sovint en el dia a dia.
Crec que una persona, pel sol fet de ser persona no pot mai fer el que coneixem vulgarment per "tirar-se floretes". Perquè les persones, com diu el títol d'aquest blog, som imperfectes, i aquesta imperfecció és el que ens porta a ser completament perfectes, encara que sembli paradòxic.
Aquell qui es creu perfecte, difícilment serà capaç de poder veure els seus errors i defectes, i en cas que pugui veure'ls, difícilment els podrà assumir, i per tant, corregir. Ja que el primer pas per ser "perfecte" és saber apendre dels propis errors. Malament aniriem si no tinguéssim errors.

Així doncs, la humiltat porta al triomf de la persona, permet ser capaç d'aconseguir grans reptes, amb esforç, amb dedicació, amb amor, amb empenta, perquè els grans reptes no semblen al palmell de la ma, i la mateixa persona és conscient de l'esforç que suposen.
En canvi, qui creu segures grans fites difícilment podrà invertir-hi dedicació i esforç, perquè no li compensarà, no li semblarà, a primer cop de vista, difícil. I això serà la seva perdició, mai arribarà a fites tant importants com les que es creu seves.

Cal, per això, anar amb compte. Ser humil no vol dir no creure en uns objectius. Cal que ens fem la idea dels objectius que volem assumir, siguin quins siguin, i cal que ens fem a la idea de que podem aconseguir-los. D'altra banda, defallirem per falta d'ambició.

Això és el que els passa a alguns equips de futbol, per exemple, i no diré noms. Aquell qui aposta per grans jugadors que porten assegurats al seu contracte els millors trofeus del mon, queda en l'intent d'aconseguir grans fites que queden en favor del que aposta per jugadors joves, humils, modestos, que creuen en uns objectius comuns i treballen durament per aconseguir-los.

Humiltat i Ambició companys.

No ploris perquè ja s’ha acabat, somriu perquè va succeir.

El tema d'aquest text prové d'una persona entranyable.
De ben segur que coneixeu alguna d'aquelles persones que sempre t'aconsegueixen arrencar un somriure. Són persones necessàries a la vida de qualsevol, i n'estic segur que tots en tenim una, o fins i tot més d'una, a prop.
La nostra composició que ens defineix com a "persones" porta intrínsec que solem preocupar-nos molt per coses que hem fet, sovint tenim remordiments sobre accions passades, i més d'un cop hem pensat en com haguéssin anat les coses si haguéssim actuat diferent en la presa d'una decisió.
Si bé és cert que cal tenir en compte el passat, no ens hem de deixar absorbir pel remolí de perjudicis que pot ser que aquest ens aporti. Així doncs cal, sempre, mirar endavant. Però mirar endavant amb un somriure, ja que aquest és el que realment ens apropa a les persones. Amb un somriure es poden transmetre molts sentiments, moltes sensacions, molts pensaments.
Pensem en totes les coses bones que ens esperen en un futur, que de ben segur ens acabaràn passant. No val la pena entristir-se per errors passats, de veritat.

Somriure és el millor regal que podem fer-nos i que podem donar.

El preu del silenci.

Després d'uns quants dies sense actualitzar això, avui me n'he tornat a enrecordar durant la classe del meu blog.
El preu del silenci, així és titulada la meva nova entrada, perquè el silenci té un preu. El preu de mantenir el silenci pot ésser tant positiu com negatiu. Ningú ens negarà que mantenir el silenci a una biblioteca té un preu positiu per la comunitat bibliotecària, ja que sense silenci aquesta perd el seu sentit. En canvi, el silenci en un debat transforma el qui el manté en una persona sense opinió, una persona que no té lloc en aquell debat.
Amb aquests dos exemples tant clars podem arribar a la conclusió de que és necessari saber callar, però també és necessari saber parlar.
Cal que callem quant l'ambient ens ho demana, ja sigui per obligació, en una biblioteca, com per voluntat, per exemple al bell mig d'una vall per escoltar els ocells com piulen o l'aigua com baixa pel riu. Us asseguro que si sou capaços de concentrar-vos, descobrireu nous sons cada dia mantenint el silenci.
Tot i això, cal saber trencar el silenci en aquells moments que pot arribar a fer-se incòmode, o per exemple en aquells moments en que és necessari, i gairebé obligat, que sigui expressada la nostra opinió, perquè aquesta opinió és nostra, i només nostra, i si un mateix no ho fa, ningú ho farà per un.
El silenci és un factor amb connotacions molt i molt diverses, per exemple, crec que ningú pot dubtar que molts sentiments es transmeten en silenci, i que el silenci transmet molts sentiments.
Per acabar, doncs, crec que tots i cada un de nosaltres hauria d'apendre més quant ha de trencar el seu silenci, ja sigui per obligació o per voluntat, per així obtenir un resultat positivament silenciós, i quant ha de silenciar les seves paraules per no "cagar-la"

Saber parlar és un do, saber callar és una virtut.