M'animo a tornar a escriure aquí. Aquest lloc perdut per la immensitat de la xarxa on els pensaments s'expressen tal com son. Evidentment són des del meu punt de vista en un moment concret, però en cap moment pretenc que siguin universals, sinó punts de vista, discutibles, òbviament.
La indiferència és l'acció de no immutar-se davant de un fet, una acció, una paraula.
Indiferència pot ser respecte un tema concret, sobre una persona, sobre una acció concreta. Les conseqüències d'aquesta indiferència poden ser molt diverses: Falta d'opinió, por, odi, o simplement no opinar.
Voldria parlar de la indiferència respecte les persones. La indiferència és molt útil per qui la utilitza, i fa molt de mal a qui la rep. La qual cosa trobo molt egoïsta per part de l'indiferent.
La indiferència, la falta de paraula, la falta de resposta, la falta de mirada, de salutació... no creieu que és un acte molt deshumanitzant?
Les persones ens diferenciem dels animals "inferiors" en temes biològicament parlant, en que tenim la capacitat de comunicar-nos verbalment (i no verbalment). I aquesta comunicació és el que ens fa sentir humans.
Quan una persona deixa de comunicar el que pensa, el que sent, al meu parer, s'està deshumanitzant, està creant una situació deshumanitzada i incòmode a la vegada.
Els secrets també poden ser indiferència, i els secrets que s'expliquen davant de més gent i utilitzant la ruïn manera de que l'altra gent no se'n dongui compte (si, posaré l'exemple del guatzap) també poden ser indiferència, poden ser, sense que ens en donem compte, una falta de respecte vers les altres persones. Perquè evidentment, hi ha maneres i maneres d'explicar un secret a un amic nostre, i no cal que tothom se n'enteri de que estic explicant un secret.
I és evident que tots tenim els nostres secrets, i que tenim dret a compartir-los amb qui volem, però si volem una societat millor, cal no fer evident l'explicació d'un secret. Perquè vulnerem el significat de la paraula secret.
Bé, només això, m'ha vingut al cap després d'una nit concorreguda amb molts mots concorreguts i sense cap paraula verbal ni acció no verbal.
Penso que ens estem deshumanitzant. Ens estan deshumanitzant, les noves tecnologies deshumanitzen a la gent, impedint que les persones perdin la habilitat de comunicar-se cara a cara amb la persona amb qui parlen. Una paraula escrita no és el mateix que la mateixa paraula comunicada amb llenguatge verbal/no verbal.
Res, només expressar la meva disconformitat amb parts del mon 2.0, que utilitzades d'una manera concreta aconseguiràn deshumanitzar la societat.
Plantegeu-vos... que tots els missatges que pugueu enviar queden emmagatzemats a un lloc on no sabeu ni on és ni qui hi té accés, i moltes vegades hi té accés qui menys et penses. Per tant... aneu amb compte... Salvem la societat, no siguem indiferents en aquest tema... que molt sovint pot arribar a ofendre a la persona que tens al davant.
Crec que m'he desviat una mica del tema, però no importa... La indiferència es pot presentar de moltes maneres, i si no anem en compte, pots ferir la sensiblitat d'algunes persones amb temes que a tu et son totalment igual... aquest era el missatge que volia transmetre.
Que tingueu molt bona nit!
dimarts, 1 de novembre del 2011
divendres, 14 d’octubre del 2011
"Tuviste una oportunidad, y la dejaste escapar"
Començo l'entrada del blog amb aquesta frase, que apareix a una canço del mítiquíssim grup de "los secretos". El títol deixaré que el busqueu, però és molt bona, i la veritat és que m'encanta.
Bé, com diu la frase, sempre hi ha una oportunitat per tot. Quan cregueu que ja tot està perdut, sempre hi ha algú disposat a donar una oportunitat. Per moltes coses que puguin passar, sempre, i repeteixo, sempre, hi ha una oportunitat.
Hi ha un tema que és cert, per això: Les oportunitats apareixen, i sovint marxen fugaçment. Us posaré un exemple: Heu de demanar una beca. Una gran oportunitat de la vostra vida. I va, i arriba l'últim dia d'entregar els papers, i resulta que us falta el més important, i que l'heu d'anar a buscar a barcelona, no teniu temps. Heu perdut la oportunitat.
Les oportunitats es donen, i fugaçment marxen. Cal que sapiguem trobar la nostra oportunitat en qualsevol sentit, feina, alguna afició, sentiments, reconciliacions, etc... Cal que la busquem, però la hem de buscar en el moment idoni, en el moment concret, perquè sinò, quan busquem aquesta oportunitat, potser ja ha marxat, i ha sigut un estel fugaç.
I potser, serà una cosa sense importància, però qui sap si serà el que ens marcarà la vida.
Mai se sap. Segons la meva opinió, busqueu la vostra oportunitat, i aprofiteu-la en el moment idoni, sinò, la deixareu perdre. I aquest pot ser un gran error.
"Estar al lloc concret, en el moment concret, amb tot el necessari"
Amb això, triunfarem.
Bé, com diu la frase, sempre hi ha una oportunitat per tot. Quan cregueu que ja tot està perdut, sempre hi ha algú disposat a donar una oportunitat. Per moltes coses que puguin passar, sempre, i repeteixo, sempre, hi ha una oportunitat.
Hi ha un tema que és cert, per això: Les oportunitats apareixen, i sovint marxen fugaçment. Us posaré un exemple: Heu de demanar una beca. Una gran oportunitat de la vostra vida. I va, i arriba l'últim dia d'entregar els papers, i resulta que us falta el més important, i que l'heu d'anar a buscar a barcelona, no teniu temps. Heu perdut la oportunitat.
Les oportunitats es donen, i fugaçment marxen. Cal que sapiguem trobar la nostra oportunitat en qualsevol sentit, feina, alguna afició, sentiments, reconciliacions, etc... Cal que la busquem, però la hem de buscar en el moment idoni, en el moment concret, perquè sinò, quan busquem aquesta oportunitat, potser ja ha marxat, i ha sigut un estel fugaç.
I potser, serà una cosa sense importància, però qui sap si serà el que ens marcarà la vida.
Mai se sap. Segons la meva opinió, busqueu la vostra oportunitat, i aprofiteu-la en el moment idoni, sinò, la deixareu perdre. I aquest pot ser un gran error.
"Estar al lloc concret, en el moment concret, amb tot el necessari"
Amb això, triunfarem.
dimarts, 11 d’octubre del 2011
Silenci
"Fet de no parlar, de callar."
"Fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit."
Reflexionant sobre el sentit del silenci. És el silenci una forma d'expressió??
Segurament si.
És el silenci una forma de comunicar-se??
Segurament no.
I us explicaré el perquè: quan algú decideix utilitzar el silenci, demostra a la vegada la seva indiferència, i el seu poc respecte per a la persona a qui li està dedicant aquest silenci. No em podria arribar a imaginar mai una vida sense diàleg, una vida on tothom estigués callat, un lloc on la gent no pogués comunicar lliurement les seves inquietuds, els seus pensaments.
D'altra banda, aquesta vida existeix. Hi ha persones que prefereixen el silenci davant la possibilitat d'expressar les seves inquietuds i els seus projectes de millora. Òbviament, aquestes persones no tenen la oportunitat de comunicar a les altres els seus problemes, o les seves virtuts, perquè aquest silenci ho està amagant tot.
I no hi ha res que pugui indignar més. Obtenir un silenci davant una opinió. Tota opinió requereix d'una resposta, positiva o negativa, i, òbviament, respectable.
Per totes aquestes raons, us demano que siusplau, expresseu els vostres sentiments, pensaments, inquietuds, virtuts i aptituts en vers als altres, i expresseu-ho cap als altres.
D'altra banda, si opteu pel silenci, quedareu allà on sou, no avançareu, retrocedireu enrere en un procés que no té volta enrere més que la comunicació, verbal o no verbal, però en definitiva, comunicació.
Oblideu el silenci.
"Fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit."
Reflexionant sobre el sentit del silenci. És el silenci una forma d'expressió??
Segurament si.
És el silenci una forma de comunicar-se??
Segurament no.
I us explicaré el perquè: quan algú decideix utilitzar el silenci, demostra a la vegada la seva indiferència, i el seu poc respecte per a la persona a qui li està dedicant aquest silenci. No em podria arribar a imaginar mai una vida sense diàleg, una vida on tothom estigués callat, un lloc on la gent no pogués comunicar lliurement les seves inquietuds, els seus pensaments.
D'altra banda, aquesta vida existeix. Hi ha persones que prefereixen el silenci davant la possibilitat d'expressar les seves inquietuds i els seus projectes de millora. Òbviament, aquestes persones no tenen la oportunitat de comunicar a les altres els seus problemes, o les seves virtuts, perquè aquest silenci ho està amagant tot.
I no hi ha res que pugui indignar més. Obtenir un silenci davant una opinió. Tota opinió requereix d'una resposta, positiva o negativa, i, òbviament, respectable.
Per totes aquestes raons, us demano que siusplau, expresseu els vostres sentiments, pensaments, inquietuds, virtuts i aptituts en vers als altres, i expresseu-ho cap als altres.
D'altra banda, si opteu pel silenci, quedareu allà on sou, no avançareu, retrocedireu enrere en un procés que no té volta enrere més que la comunicació, verbal o no verbal, però en definitiva, comunicació.
Oblideu el silenci.
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Todos los dias sale el sol
Ei Xipirons!
Com va el dia? De moment aquesta tarda encara hi ha sol, senyal que aquest matí ha sortit, oi?
Avui volia parlar de la perseverància, de la insistència, de la constància. Aquest matí hi he estat pensant una estona.
No creieu que la crisi econòmica i social actual està provocada en part per la filosofia que tenim en aquest pais (cadascú que entengui el que vulgui per el seu pais) de que un treballa, tres s'ho miren, i un dirigeix?
No aniriem millor si ens posessim a treballar per canviar les coses? Cal ser constant en la feina, cal FER la feina quan toca, i no lamentar-nos quan veiem que al final anem estressats perquè no l'acabem?
Potser aplicar aquella frase que diu "No facis demà el que puguis fer avui" podria ser certa, oi?
Hem de treballar per aconseguir allò que volem, encara que en moments ens sigui difícil apretar, potser podem descansar, però quan és hora de "currar", currem, senyors. Segur que així el mon aniria molt millor.
El que no entenc són les grans aprofitacions que hi ha de moltes persones d'aquest pais que cobren per una feina que no fan, i ... malgrat tot, acaben cobrant. Perquè? On és la consciència?? No hi és.
Igual amb tot. Si no t'importa un fet i ho deixes estar, començes a abandonar el tema... acabes en la irresponsabilitat, en no fer bé les coses.
Aquells qui treballen per un fet concret, com ja vaig dir al post anterior, ho acaben aconseguint. Aquells a qui no els importa aquest fet, simplement que s'ho prenen com un "potser ho faré", acaben caient.
I al final... tot s'acaba sabent. Tot surt a la llum, i els que no han sigut constants, insistents, i perseverants, acabaran caient. Mes d'hora o més tard. Tothom ho acabarà sabent.
Perquè les coses, se saben.
Treballeu pels vostres objectius, per la vostra feina. No ho abandoneu pensant... ja ho faré.
Salut a tothom.
Com va el dia? De moment aquesta tarda encara hi ha sol, senyal que aquest matí ha sortit, oi?
Avui volia parlar de la perseverància, de la insistència, de la constància. Aquest matí hi he estat pensant una estona.
No creieu que la crisi econòmica i social actual està provocada en part per la filosofia que tenim en aquest pais (cadascú que entengui el que vulgui per el seu pais) de que un treballa, tres s'ho miren, i un dirigeix?
No aniriem millor si ens posessim a treballar per canviar les coses? Cal ser constant en la feina, cal FER la feina quan toca, i no lamentar-nos quan veiem que al final anem estressats perquè no l'acabem?
Potser aplicar aquella frase que diu "No facis demà el que puguis fer avui" podria ser certa, oi?
Hem de treballar per aconseguir allò que volem, encara que en moments ens sigui difícil apretar, potser podem descansar, però quan és hora de "currar", currem, senyors. Segur que així el mon aniria molt millor.
El que no entenc són les grans aprofitacions que hi ha de moltes persones d'aquest pais que cobren per una feina que no fan, i ... malgrat tot, acaben cobrant. Perquè? On és la consciència?? No hi és.
Igual amb tot. Si no t'importa un fet i ho deixes estar, començes a abandonar el tema... acabes en la irresponsabilitat, en no fer bé les coses.
Aquells qui treballen per un fet concret, com ja vaig dir al post anterior, ho acaben aconseguint. Aquells a qui no els importa aquest fet, simplement que s'ho prenen com un "potser ho faré", acaben caient.
I al final... tot s'acaba sabent. Tot surt a la llum, i els que no han sigut constants, insistents, i perseverants, acabaran caient. Mes d'hora o més tard. Tothom ho acabarà sabent.
Perquè les coses, se saben.
Treballeu pels vostres objectius, per la vostra feina. No ho abandoneu pensant... ja ho faré.
Salut a tothom.
dimarts, 4 d’octubre del 2011
Somnis entre boires
Bé, després d'un temps decideixo tornar a escriure un pensament perfecte, tal com raja, mentre escolto aquesta cançó dels Sangtraït, la qual us recomano.
Somnis, entre boires. Qui no ha tingut mai un somni del qual ens n'enrecordem de manera borrosa?
No creieu que aquests somnis poden arribar a passar fins i tot quan estem desperts?
Hi ha dies que un somni et porta a actuar d'unes formes concretes, creus en aquest somni, n'estàs plenament convençut que aquest desitj s'arribarà a complir algun dia, i aquesta convicció et porta a donar-ho tot. Ho dones TOT, tot el que tens, i fins i tot el que no arribes a tenir. Com diu ara mateix la canço... "i t'obriré, un camí enmig del mar..."
Un error??
No. Sens dubte, no és un error. Quan una persona està convençuda del seu somni, lluita, lluita i lluita fins que ho aconsegueix. Cal somiar, cal saber quin és el nostre objectiu, cal TENIR un objectiu. Cal lluitar per aquest objectiu, i superar totes les adversitats que s'hi oposen, que sovint seran moltes.
Eufòria, crec que aquest és el sentiment que se sent quan s'aconsegueix un somni. Hi esteu d'acord??
Però... i si aquest somni resulta que arriba un dia que es converteix en alguna cosa impossible?? Hi ha coses impossibles?? Si, segur que si, ja us ho asseguro. Doncs no es pot evitar. L'impossible és impossible. Però no per això ens hem de deixar tombar. Ens tomben, segur, inevitable, però cal posar primer una planta del peu sobre el terra, després aixecar el genoll, aixecar el cap, posar-nos drets, i començar a caminar.
Un com siguem capaços de caminar, cal tornar a començar. Pensa en un somni, pensa en quin és el teu següent somni, i lluita per ell !! No importa quin sigui. Potser tornarà a ser impossible, però ens tornarem a aixecar, i caminarem.
Com estadísticament podrem suposar. Hi haurà un somni possible després dels 50.000 impossibles dels que ens haguem pogut tornar a aixecar. I l'aconseguirem.
Finalment. Eufòria.
"Aquesta és la història, d'un que volia ser ocell.
Somnis, entre boires. Qui no ha tingut mai un somni del qual ens n'enrecordem de manera borrosa?
No creieu que aquests somnis poden arribar a passar fins i tot quan estem desperts?
Hi ha dies que un somni et porta a actuar d'unes formes concretes, creus en aquest somni, n'estàs plenament convençut que aquest desitj s'arribarà a complir algun dia, i aquesta convicció et porta a donar-ho tot. Ho dones TOT, tot el que tens, i fins i tot el que no arribes a tenir. Com diu ara mateix la canço... "i t'obriré, un camí enmig del mar..."
Un error??
No. Sens dubte, no és un error. Quan una persona està convençuda del seu somni, lluita, lluita i lluita fins que ho aconsegueix. Cal somiar, cal saber quin és el nostre objectiu, cal TENIR un objectiu. Cal lluitar per aquest objectiu, i superar totes les adversitats que s'hi oposen, que sovint seran moltes.
Eufòria, crec que aquest és el sentiment que se sent quan s'aconsegueix un somni. Hi esteu d'acord??
Però... i si aquest somni resulta que arriba un dia que es converteix en alguna cosa impossible?? Hi ha coses impossibles?? Si, segur que si, ja us ho asseguro. Doncs no es pot evitar. L'impossible és impossible. Però no per això ens hem de deixar tombar. Ens tomben, segur, inevitable, però cal posar primer una planta del peu sobre el terra, després aixecar el genoll, aixecar el cap, posar-nos drets, i començar a caminar.
Un com siguem capaços de caminar, cal tornar a començar. Pensa en un somni, pensa en quin és el teu següent somni, i lluita per ell !! No importa quin sigui. Potser tornarà a ser impossible, però ens tornarem a aixecar, i caminarem.
Com estadísticament podrem suposar. Hi haurà un somni possible després dels 50.000 impossibles dels que ens haguem pogut tornar a aixecar. I l'aconseguirem.
Finalment. Eufòria.
"Aquesta és la història, d'un que volia ser ocell.
dimarts, 1 de juny del 2010
"El problema de la nostre època consisteix en que els seus homes i dones no volen ser ùtils sinó importants"
I és ben cert. Pocs són els que decideixen dedicar la seva vida a ser útils, pocs són els que, altruïsticament volen dedicar part del seu temps a ajudar als altres, a realitzar treballs que de ben segur no els aportarà cap mena de prestigi, en els que segurament ningú s'acabarà fixant en ells. I sense anar més lluny i perquè enganyar-nos, treballs amb els quals de ben segur no acabaràn en un plec de bitllets a la butxaca.
Realment, la nostra societat porta intrínsec això, és la societat, tots i ningú, que sovint impedeix fer aquests gestos altruïstics. Perquè la nostra societat ens ha inculcat al nostre petit cervell que alguna cosa de la qual no en poguem treure un profit personal i material és inutil. Sense anar més lluny i no marxar del meu camp. Què és la recerca?? Algú em podria dir que és una feina útil per a la societat, però jo penso, és una feina útil en la que uns quants es fan importants a costa de tenir molts amics i contactes i a costa d'explotar a molts d'altres, que mai se n'arriba a saber res d'ells. La recerca és igual, un negoci. Igual que qualsevol multinacional a nivell mundial.
Davant de tot això...
Jo em pregunto, no és una recompensa útil treure'n un profit moral??
I em responen... si, es clar, però no aporta res que puguis traduïr en benefici material per a tu.
I després jo penso que puc utilitzar-lo per sentir-me bé, satisfet, perquè la meva persona se senti útil als altres, de vegades per a tenir la consciencia més tranquila.
I riuen...
Cal que s'ho replantegin bé. Cal que ens ho replantegem bé.
PD: Gràcies mònica per incitar-me a escriure.
Realment, la nostra societat porta intrínsec això, és la societat, tots i ningú, que sovint impedeix fer aquests gestos altruïstics. Perquè la nostra societat ens ha inculcat al nostre petit cervell que alguna cosa de la qual no en poguem treure un profit personal i material és inutil. Sense anar més lluny i no marxar del meu camp. Què és la recerca?? Algú em podria dir que és una feina útil per a la societat, però jo penso, és una feina útil en la que uns quants es fan importants a costa de tenir molts amics i contactes i a costa d'explotar a molts d'altres, que mai se n'arriba a saber res d'ells. La recerca és igual, un negoci. Igual que qualsevol multinacional a nivell mundial.
Davant de tot això...
Jo em pregunto, no és una recompensa útil treure'n un profit moral??
I em responen... si, es clar, però no aporta res que puguis traduïr en benefici material per a tu.
I després jo penso que puc utilitzar-lo per sentir-me bé, satisfet, perquè la meva persona se senti útil als altres, de vegades per a tenir la consciencia més tranquila.
I riuen...
Cal que s'ho replantegin bé. Cal que ens ho replantegem bé.
PD: Gràcies mònica per incitar-me a escriure.
dijous, 6 de maig del 2010
Cada cop que te'n vas.
He trobat (o millor dit, retrobat) una canço que defineix molt bé els nostres pensaments en alguns moments determinats. Si no la coneixeu, us aconsello que us la baixeu i la escolteu detingudament a casa, a prop d'anar a dormir, i amb el llum apagat.
Res, com que estic al laboratori i no tinc més temps, aquí us la deixo, i prometo una nova entrada de l'estil de les altres d'aqui poc. Aquesta és per anar fent boca:
Res, com que estic al laboratori i no tinc més temps, aquí us la deixo, i prometo una nova entrada de l'estil de les altres d'aqui poc. Aquesta és per anar fent boca:
Cada cop que te'n vas
em quedo clavat, amb un pam de nas.
Cada petó que em fas
són flors de taronja del més de març.
Cada cop que te'n vas
naufrago dins del teu mar.
Cada cop que te'n vas,
que trobis allò que has anat a buscar.
Cada cop que ens llevem plegats
caic dins dels teus ulls i no en sé tornar.
Cada cop que te'n vas
vull creure'm que no has marxat.
Cada cop que te'n vas
el meu pis es queixa perquè et troba a faltar.
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
busco el teu perfum al nostre calaix.
Cada cop es desfan
els nusos que tu m'has anat afluixant.
Cada cop que te'n vas
ja espero quan tornaràs.
Cada cop que te'n vas
l'estómac se'm fa tan petit i el llit tan gran?
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
el meu pis es queixa perquè et troba a faltar.
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
ja penso impacient en quan tornaràs...
Whiskyns
Subscriure's a:
Missatges (Atom)