Doncs això, he descobert aquest nou artista, Jack Johnson. Crec que els del Xiringuito el coneixereu (Tomas?) i aquesta cançó m'ha agradat perquè penso que més gent s'ho hauria d'aplicar.
"Sitting, Waiting, Wishing"
Now I was sitting waiting wishing
That you believed in superstitions
Then maybe you'd see the signs
But Lord knows that this world is cruel
And I ain't the Lord, no I'm just a fool
Learning loving somebody don't make them love you
Must I always be waiting waiting on you?
Must I always be playing playing your fool?
I sing ya songs I dance a dance
I gave ya friends all a chance
Putting up with them wasn't worth never having you
And maybe you been through this before
But it's my first time
So please ignore
The next few lines cause they're directed at you
I can't always be waiting waiting on you
I can't always be playing playing your fool
I keep playing your part
But it's not my scene
Wont this plot not twist?
I've had enough mystery.
Keep building me up, then shooting me down
Well I'm already down
Just wait a minute
Just sitting waiting
Just wait a minute
Just sitting waiting
Well if I was in your position
I'd put down all my ammunition
I'd wondered why'd it taken me so long
But Lord knows that I'm not you
And If I was I wouldn't be so cruel
Cause waiting on love ain't so easy to do
Must I always be waiting waiting on you?
Must I always be playing playing your fool?
No I can't always be waiting waiting on you
I can't always be playing playing your fool, fool.
Doncs això. Aqui ho deixo.
dilluns, 3 de juny del 2013
dimarts, 16 d’abril del 2013
"Independence is always good"
Aloha!!
Doncs avui ha estat un dia en el que he pensat en la independència del meu país, per varis motius. Primer de tot, al matí una bona amiga m'ha fet ressò del video que corre pel youtube que segurament haureu vist: https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=M14ebPJ-AtM
Aquesta noia andalusa té mooooooolta raó, ens odien perquè si. Perquè no ens deixen pensar el que volguem??? Realment, ho explica molt bé i d'una manera que considero molt ben raonada i de "sentit comú", que és el que li falta a la majoria de la gent, un 10 xavala!
Després... a l'hora de sopar he estat parlant amb uns nois de la residència i quan els he dit que era de "Barcelona" (és el que solc dir perquè la gent em situi al mapa), m'han dit... "Aaala!! i parles català??"
Realment m'ha sorprès que em sortíssin amb aquesta resposta, doncs la majoria de gent que corre per aquí és de molt lluny de casa nostra, més aviat de Indonèsia, Xina, Japó, Nepal,... vaja, podriem dir que a la residència predomina el sud-est asiàtic (la qual cosa ho fa molt interessant, es una part del mon que no conec gens!!). La questió és que m'han estat explicant que el seu pais (Timor oriental) es va independitzar d'Indonèsia fa 10 anys (el 2002) després de rebre una ocupació molt forta dels Indonesis, i que havien estat molt de temps també dominats pels colons portuguesos.
Quan li he preguntat que què en pensava de com estava el pais després de la independència m'ha contestat el títol d'aquesta entrada... "Independence is always good". ALWAYS, es una paraula que intento evitar als meus artícles científics ja que sempre hi ha excepcions en totes les coses i pot ser que no les coneguem.
Doncs bé, hem estat parlant de Independència, i han entès totalment a la perfecció que Catalunya té una cultura molt diferent a la resta d'Espanya, "aqui no ens agraden les corrides de toros", deia jo...
Total, que aquest noi m'ha fet creure'm de nou que algún dia (esperem que més d'hora que més tard) serem capaços de tenir el nostre propi país, estimar-nos-el, i saber que no ens putejarà perquè si. Llavors no ens expoliaràn diners nostres per construir carreteres on no hi passa ningú, no pagarem una familia reial perquè puguin fer safaris a l'Àfrica, i possiblement no ens prohibiràn de parlar la nostra llengua a la classe de p5 en cas de que una familia així ho demani.
Mentrestant, amics polítics i tribunals Espanyols, siusplau seguiu putejant-nos, que aquesta serà la nostra millor arma. Esteu creant vosaltres mateixos el sentiment de no voler estar amb vosaltres.
Caldrà que arribem a no poder menjar per declarar la independència?
Esperem que no.
Guanyarem.
Doncs avui ha estat un dia en el que he pensat en la independència del meu país, per varis motius. Primer de tot, al matí una bona amiga m'ha fet ressò del video que corre pel youtube que segurament haureu vist: https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=M14ebPJ-AtM
Aquesta noia andalusa té mooooooolta raó, ens odien perquè si. Perquè no ens deixen pensar el que volguem??? Realment, ho explica molt bé i d'una manera que considero molt ben raonada i de "sentit comú", que és el que li falta a la majoria de la gent, un 10 xavala!
Després... a l'hora de sopar he estat parlant amb uns nois de la residència i quan els he dit que era de "Barcelona" (és el que solc dir perquè la gent em situi al mapa), m'han dit... "Aaala!! i parles català??"
Realment m'ha sorprès que em sortíssin amb aquesta resposta, doncs la majoria de gent que corre per aquí és de molt lluny de casa nostra, més aviat de Indonèsia, Xina, Japó, Nepal,... vaja, podriem dir que a la residència predomina el sud-est asiàtic (la qual cosa ho fa molt interessant, es una part del mon que no conec gens!!). La questió és que m'han estat explicant que el seu pais (Timor oriental) es va independitzar d'Indonèsia fa 10 anys (el 2002) després de rebre una ocupació molt forta dels Indonesis, i que havien estat molt de temps també dominats pels colons portuguesos.
Quan li he preguntat que què en pensava de com estava el pais després de la independència m'ha contestat el títol d'aquesta entrada... "Independence is always good". ALWAYS, es una paraula que intento evitar als meus artícles científics ja que sempre hi ha excepcions en totes les coses i pot ser que no les coneguem.
Doncs bé, hem estat parlant de Independència, i han entès totalment a la perfecció que Catalunya té una cultura molt diferent a la resta d'Espanya, "aqui no ens agraden les corrides de toros", deia jo...
Total, que aquest noi m'ha fet creure'm de nou que algún dia (esperem que més d'hora que més tard) serem capaços de tenir el nostre propi país, estimar-nos-el, i saber que no ens putejarà perquè si. Llavors no ens expoliaràn diners nostres per construir carreteres on no hi passa ningú, no pagarem una familia reial perquè puguin fer safaris a l'Àfrica, i possiblement no ens prohibiràn de parlar la nostra llengua a la classe de p5 en cas de que una familia així ho demani.
Mentrestant, amics polítics i tribunals Espanyols, siusplau seguiu putejant-nos, que aquesta serà la nostra millor arma. Esteu creant vosaltres mateixos el sentiment de no voler estar amb vosaltres.
Caldrà que arribem a no poder menjar per declarar la independència?
Esperem que no.
Guanyarem.
dilluns, 25 de febrer del 2013
Make your life easier
Aloha a tothom!!
Doncs bé, ja he emprès aquest viatge que tant de temps feia que desitjava. Sóc al paradís de les flors, de les muntanyes, de les platges i de les palmeres.
Perquè si... és un paradís.... Mica en mica un se'n va adonant d'apendre a disfrutar dels petits moments que ofereix cada dia. Un sol bon dinar amb la companyia d'un mateix, seguit d'una migdiada sota una palmera, mentre escoltes un xic de musiqueta de la Salseta del Poble Sec, pot arribar a no tenir preu, creieu-me!!!
Mica en mica ja vaig estant adaptat a la vida Honolulenca, que és molt diferent de la que vivim a Catalunya, però aquesta és part de la gràcia, si no no hagués marxat tan lluny (estic a l'altra punta del mon, i fins i tot l'estrella polar està a punt de tocar l'horitzó, només a 15 o 20 graus).
Realment m'estic plantejant el tema de tornar, si pogués tenir una caseta al costat de l'oceà amb 4 palmeretes que t'indiquen el camí de la platja, m'hi quedava... aquí s'hi està molt bé, estem a 24 de febrer, a les 7 de la tarda, i estem a 24 graus centígrads (encara no m'he acostumat als farenheit). Què més pots demanar que haver-te estat banyant al mar entre coralls i peixos de colors al febrer... RES! i mira que no soc un gran fan de la platja, qui ho sigui pot flipar.
Del que si que sóc un fan és de la muntanya, i el cert és que aquí n'hi ha moltíssimes per pujar i baixar, i sempre amb unes vistes a l'oceà brutals.
Realment, m'estic aplicant aquesta filosofia que dona títol a aquesta entrada, make your life easier... perquè ens hem de complicar la vida amb coses que potser només ens poden portar més problemes que avantatges?? Cal sempre valorar pros i contres, i fer el que un creu que és millor, un mateix, i pot ser que tota la resta del mon pensi el contrari, però la opinió d'un mateix és la que val per aquesta persona.
Encara em queda molt per descobrir d'Oahu, i també intentaré descobrir alguna altra illa, ja que estic molt a prop del que és la muntanya més alta del món des de la seva base (si, a hawaii hi pots trobar neu!), i també m'agradaria veure erupcions que desemboquen al mar, però... per desgràcia tot depèn de la nostra estimada generalitat que em doni la beca ja. ;) Tot i que... "solo se vive una vez", qui sap!!
Realment tinc la sensació d'estar vivint una experiència que com a persona et fa canviar, la multiculturalitat d'aquest estat dels EUA potser no la pots trobar enlloc més, els Hawaiians són el clar exemple de la barreja cultural Est-Oest. Algo brutal.
Bé, el que deia, feu la vostra vida més fàcil, deixeu-vos estar de tonteries, i mireu sempre, sempre, sempre endavant.
Mahalo!!
Doncs bé, ja he emprès aquest viatge que tant de temps feia que desitjava. Sóc al paradís de les flors, de les muntanyes, de les platges i de les palmeres.
Perquè si... és un paradís.... Mica en mica un se'n va adonant d'apendre a disfrutar dels petits moments que ofereix cada dia. Un sol bon dinar amb la companyia d'un mateix, seguit d'una migdiada sota una palmera, mentre escoltes un xic de musiqueta de la Salseta del Poble Sec, pot arribar a no tenir preu, creieu-me!!!
Mica en mica ja vaig estant adaptat a la vida Honolulenca, que és molt diferent de la que vivim a Catalunya, però aquesta és part de la gràcia, si no no hagués marxat tan lluny (estic a l'altra punta del mon, i fins i tot l'estrella polar està a punt de tocar l'horitzó, només a 15 o 20 graus).
Realment m'estic plantejant el tema de tornar, si pogués tenir una caseta al costat de l'oceà amb 4 palmeretes que t'indiquen el camí de la platja, m'hi quedava... aquí s'hi està molt bé, estem a 24 de febrer, a les 7 de la tarda, i estem a 24 graus centígrads (encara no m'he acostumat als farenheit). Què més pots demanar que haver-te estat banyant al mar entre coralls i peixos de colors al febrer... RES! i mira que no soc un gran fan de la platja, qui ho sigui pot flipar.
Del que si que sóc un fan és de la muntanya, i el cert és que aquí n'hi ha moltíssimes per pujar i baixar, i sempre amb unes vistes a l'oceà brutals.
Realment, m'estic aplicant aquesta filosofia que dona títol a aquesta entrada, make your life easier... perquè ens hem de complicar la vida amb coses que potser només ens poden portar més problemes que avantatges?? Cal sempre valorar pros i contres, i fer el que un creu que és millor, un mateix, i pot ser que tota la resta del mon pensi el contrari, però la opinió d'un mateix és la que val per aquesta persona.
Encara em queda molt per descobrir d'Oahu, i també intentaré descobrir alguna altra illa, ja que estic molt a prop del que és la muntanya més alta del món des de la seva base (si, a hawaii hi pots trobar neu!), i també m'agradaria veure erupcions que desemboquen al mar, però... per desgràcia tot depèn de la nostra estimada generalitat que em doni la beca ja. ;) Tot i que... "solo se vive una vez", qui sap!!
Realment tinc la sensació d'estar vivint una experiència que com a persona et fa canviar, la multiculturalitat d'aquest estat dels EUA potser no la pots trobar enlloc més, els Hawaiians són el clar exemple de la barreja cultural Est-Oest. Algo brutal.
Bé, el que deia, feu la vostra vida més fàcil, deixeu-vos estar de tonteries, i mireu sempre, sempre, sempre endavant.
Mahalo!!
dijous, 22 de novembre del 2012
"Un llarg viatge... il·lusions dins les maletes..."
Ai, ara m'he posat sentimental...
Estava mirant la tele, i de cop ha començat a sonar aquesta cançó de Txarango (grup que en general no m'agrada), m'ha posat tendre... i degut a això m'han passat mil coses pel cap.
Una d'elles, el llarg viatge (i mai millor dit) que empendré d'aqui a dos mesos. Realment, era un tema pendent. Per mi, aquest viatge a l'altre racó de món serveix de confirmació del canvi de la meva manera de pensar. Portava temps, per no dir anys, perseguint un objectiu com aquest... i sempre acabava amb aquella frase de... "i el cau..." "i la xicota..." "i la familia..." "i els amics..." "i la festa major...". Ara tinc la conclusió de totes aquelles frases: ERROR.
L'ésser humà, i més en concret, l'home, és un d'aquells que li cal caure mil cops en un forat per saber que hi és. Això és igual, fins que no m'he fotut l'òstia forta no he entès que un ha de mirar per un mateix, i més en coses així. Si realment vols, fes-ho. I d'això crec que algún dels meus bons amics em pot servir com a exemple. No hi ha res com voler fer una cosa per aconseguir-la.
I així ha sigut.
Jo tenia al cap marxar, i després de tota la moguda celebral i emocional que he tingut aquests 2 ultims anys, encara més!!
Us explicaré, tot va començar amb els meus contactes d'un pobre doctorand a un congrés a Estocolm, on una prestigiosa investigadora em va dir que podria anar a Belfast a fer una estada. Belfast m'anava bé, perquè era a prop de casa (per aquells llavors). Però... hi faltava alguna cosa, i potser eren quilòmetres.
Un altre bon dia, l'Agustí, a qui porto tenint bastant en compte últimament, i una persona a qui realment admiro bastant, em va deixar anar a veure si seria capaç de anar a Hawaii amb el Dr. quisigui, un dels mes prestigiosos del mon.
Ja està...
Ja m'ha picat...
i el que primer semblava una broma de dos companys de doctorat... va traduir-se en un mail... llavors en un skype... i aqui em teniu... emmerdat fins el cul amb el visat per entrar als estats units, i amb una il·lusió impressionant per marxar.
I no és que no m'agradi Catalunya, ni els meus amics, ni el cau, ni la xicota, ni ningú... el fet és que un ha de canviar d'aires, cada cop penso més que les persones no valorem el que tenim fins que deixem de tenir-ho, i ara... he decidit que vull valorar el que tinc.
Així doncs, que me'n vaig, me'n vaig al que serà una gran experiència personal, laboral, d'estudis, i de recerca. En fi, una gran experiència de la que penso aprofitar tots els minuts i segons, i d'aquí que vaig decidir que me n'hi anava, amb beca o sense, que senyors, els estalvis son per gastar, i si és amb formació, millor que millor.
"i flotant... buscant el paradís... retallant les distàncies que... em transporten a un món imprecís..."
Estava mirant la tele, i de cop ha començat a sonar aquesta cançó de Txarango (grup que en general no m'agrada), m'ha posat tendre... i degut a això m'han passat mil coses pel cap.
Una d'elles, el llarg viatge (i mai millor dit) que empendré d'aqui a dos mesos. Realment, era un tema pendent. Per mi, aquest viatge a l'altre racó de món serveix de confirmació del canvi de la meva manera de pensar. Portava temps, per no dir anys, perseguint un objectiu com aquest... i sempre acabava amb aquella frase de... "i el cau..." "i la xicota..." "i la familia..." "i els amics..." "i la festa major...". Ara tinc la conclusió de totes aquelles frases: ERROR.
L'ésser humà, i més en concret, l'home, és un d'aquells que li cal caure mil cops en un forat per saber que hi és. Això és igual, fins que no m'he fotut l'òstia forta no he entès que un ha de mirar per un mateix, i més en coses així. Si realment vols, fes-ho. I d'això crec que algún dels meus bons amics em pot servir com a exemple. No hi ha res com voler fer una cosa per aconseguir-la.
I així ha sigut.
Jo tenia al cap marxar, i després de tota la moguda celebral i emocional que he tingut aquests 2 ultims anys, encara més!!
Us explicaré, tot va començar amb els meus contactes d'un pobre doctorand a un congrés a Estocolm, on una prestigiosa investigadora em va dir que podria anar a Belfast a fer una estada. Belfast m'anava bé, perquè era a prop de casa (per aquells llavors). Però... hi faltava alguna cosa, i potser eren quilòmetres.
Un altre bon dia, l'Agustí, a qui porto tenint bastant en compte últimament, i una persona a qui realment admiro bastant, em va deixar anar a veure si seria capaç de anar a Hawaii amb el Dr. quisigui, un dels mes prestigiosos del mon.
Ja està...
Ja m'ha picat...
i el que primer semblava una broma de dos companys de doctorat... va traduir-se en un mail... llavors en un skype... i aqui em teniu... emmerdat fins el cul amb el visat per entrar als estats units, i amb una il·lusió impressionant per marxar.
I no és que no m'agradi Catalunya, ni els meus amics, ni el cau, ni la xicota, ni ningú... el fet és que un ha de canviar d'aires, cada cop penso més que les persones no valorem el que tenim fins que deixem de tenir-ho, i ara... he decidit que vull valorar el que tinc.
Així doncs, que me'n vaig, me'n vaig al que serà una gran experiència personal, laboral, d'estudis, i de recerca. En fi, una gran experiència de la que penso aprofitar tots els minuts i segons, i d'aquí que vaig decidir que me n'hi anava, amb beca o sense, que senyors, els estalvis son per gastar, i si és amb formació, millor que millor.
"i flotant... buscant el paradís... retallant les distàncies que... em transporten a un món imprecís..."
dijous, 19 d’abril del 2012
Volveremos a soñar
Bona nit estimats lectors i estimats no lectors.
Acabo d'arribar d'una nit de concert, aquells concerts que fan arreglar tot un dia que podria brillar per la poca feina i per la derrota del barça. Tot i això, Txarango m'ha animat la nit i després de gairebé sis mesos sense escriure aqui m'ha tornat a venir al cap (si, aquest blog és així).
De ben segur cap de vosaltres llegeix aqui, o... potser si estas llegint això... si. Qui sap.
Doncs aquesta cançó em fa plantejar que tothom pot tenir somnis no? Hi ha qui tindrà somnis més vanals, o més importants, algú somia que està a algun lloc, o amb algú, o potser que allo que espera es fa realitat, que guanyi el Barça, que està amb la persona que estima, que aquell mal tràngul pel que passa s'acaba, somia amb algú que fa temps que no veu, o perquè no... tenim també malsons, etc.
- Però... ara vaig a ser una mica científic... què són els somnis???
Pel que he pogut trobar a la nostra estimada viquipèdia, atravessem diversos estadis durant el nostre son, primer un estadi REM o MOR (en la que hi ha un moviment dels ulls) que seria la menys profunda, i diferents fases de NREM (en les que no hi ha moviment ocular), que serien les més profundes. Vindria a ser una cosa així, pel que he entès: REM → NREM1 → NREM2 → NREM3 → NREM2 → REM.
Durant el son, el nostre metabolisme es redueix un 10%, per tant, s'ha descartat que s'estalvii energia (la qual cosa m'ha sorprès). Es veu que els cicles de son duren de 90 a 110 minuts (jo pensava que eren de 4 hores), i depenent de l'etapa del cicle que ens despertem recordem més o menys el que hem somiat i rendirem més o menys durant el dia.
Allà va, podem tenir uns 4 o 5 somnis en la mateixa nit!!! I com que no solem despertar-nos, o en qualsevol cas només ens despertem en l'ultima fase poc profunda, per això, només recordem l'ultim somni (quina putada, no??). Em sembla fort.
Qui sap si algú de nosaltres ha somiat alguna vegada COM aconseguir la pau al mon, o evitar que deixin de morir nens de gana, o hem somiat potser com seria la nostra mitja taronja... I NO ENS EN RECORDEM????!!!!!
Qui sap, no estaria bé saber de quan son els nostres cicles de son, i programar-nos un despertador emprenyador que ens permetés recordar tots aquests somnis perfectes que poguem tenir??? Quina passada, o... potser... QUINA POR!!!
Somiem. Perquè no? Tenim moltes nits per somiar. Comptant que una persona pot viure de mitjana uns 80 anys... tenim al llarg de la nostra vida més de 115.000 somnis!!!!!!
Somiem, i tornem a somiar, i hi tornem, i dale!!! Deu ni dó.
Posats a somiar, avui vull somiar, vull somiar que puc estar en una illa deserta, allà on els problemes són un mite, on els pocs habitants que hi ha, i jo, vivim feliços, vivim sense pressa, sense correr, sense importar-nos el que passarà demà, sense ningú que ens presioni, ningú que ens digui el que hem de fer, o ningú que ens pugui coaccionar. Perquè no?
Qui és capaç d'impedir-m'ho?? Tu?? no. Tu no seràs, perquè avui somiaré també que sóc lliure, que sóc lliure de tot allò capaç de perturbar la meva felicitat.
I així serà, perquè jo ho somiaré. I com tots sabem... els somnis són perfectes.
I perquè no... algun dia veritat.
Amb tot això, he escoltat per segona vegada, i aquest cop sense saltar, el disc de Txarango, que avui m'han animat a escriure aquí. Us deixo amb alguns versos somiadors seus. Bona nit, i Bons somnis!
...volveremos a soñar... almenos una vez más!
... no deixis de caminar... encara que et fallin les forçes...
... i un pam, dos pams, tres pams de nas... i digue'm si tu te'n vas... la vida balla descalça....
... ei ei, sueña como un niño lerei...
Acabo d'arribar d'una nit de concert, aquells concerts que fan arreglar tot un dia que podria brillar per la poca feina i per la derrota del barça. Tot i això, Txarango m'ha animat la nit i després de gairebé sis mesos sense escriure aqui m'ha tornat a venir al cap (si, aquest blog és així).
De ben segur cap de vosaltres llegeix aqui, o... potser si estas llegint això... si. Qui sap.
Doncs aquesta cançó em fa plantejar que tothom pot tenir somnis no? Hi ha qui tindrà somnis més vanals, o més importants, algú somia que està a algun lloc, o amb algú, o potser que allo que espera es fa realitat, que guanyi el Barça, que està amb la persona que estima, que aquell mal tràngul pel que passa s'acaba, somia amb algú que fa temps que no veu, o perquè no... tenim també malsons, etc.
- Però... ara vaig a ser una mica científic... què són els somnis???
Pel que he pogut trobar a la nostra estimada viquipèdia, atravessem diversos estadis durant el nostre son, primer un estadi REM o MOR (en la que hi ha un moviment dels ulls) que seria la menys profunda, i diferents fases de NREM (en les que no hi ha moviment ocular), que serien les més profundes. Vindria a ser una cosa així, pel que he entès: REM → NREM1 → NREM2 → NREM3 → NREM2 → REM.
Durant el son, el nostre metabolisme es redueix un 10%, per tant, s'ha descartat que s'estalvii energia (la qual cosa m'ha sorprès). Es veu que els cicles de son duren de 90 a 110 minuts (jo pensava que eren de 4 hores), i depenent de l'etapa del cicle que ens despertem recordem més o menys el que hem somiat i rendirem més o menys durant el dia.
Allà va, podem tenir uns 4 o 5 somnis en la mateixa nit!!! I com que no solem despertar-nos, o en qualsevol cas només ens despertem en l'ultima fase poc profunda, per això, només recordem l'ultim somni (quina putada, no??). Em sembla fort.
Qui sap si algú de nosaltres ha somiat alguna vegada COM aconseguir la pau al mon, o evitar que deixin de morir nens de gana, o hem somiat potser com seria la nostra mitja taronja... I NO ENS EN RECORDEM????!!!!!
Qui sap, no estaria bé saber de quan son els nostres cicles de son, i programar-nos un despertador emprenyador que ens permetés recordar tots aquests somnis perfectes que poguem tenir??? Quina passada, o... potser... QUINA POR!!!
Somiem. Perquè no? Tenim moltes nits per somiar. Comptant que una persona pot viure de mitjana uns 80 anys... tenim al llarg de la nostra vida més de 115.000 somnis!!!!!!
Somiem, i tornem a somiar, i hi tornem, i dale!!! Deu ni dó.
Posats a somiar, avui vull somiar, vull somiar que puc estar en una illa deserta, allà on els problemes són un mite, on els pocs habitants que hi ha, i jo, vivim feliços, vivim sense pressa, sense correr, sense importar-nos el que passarà demà, sense ningú que ens presioni, ningú que ens digui el que hem de fer, o ningú que ens pugui coaccionar. Perquè no?
Qui és capaç d'impedir-m'ho?? Tu?? no. Tu no seràs, perquè avui somiaré també que sóc lliure, que sóc lliure de tot allò capaç de perturbar la meva felicitat.
I així serà, perquè jo ho somiaré. I com tots sabem... els somnis són perfectes.
I perquè no... algun dia veritat.
Amb tot això, he escoltat per segona vegada, i aquest cop sense saltar, el disc de Txarango, que avui m'han animat a escriure aquí. Us deixo amb alguns versos somiadors seus. Bona nit, i Bons somnis!
...volveremos a soñar... almenos una vez más!
... no deixis de caminar... encara que et fallin les forçes...
... i un pam, dos pams, tres pams de nas... i digue'm si tu te'n vas... la vida balla descalça....
... ei ei, sueña como un niño lerei...
dimecres, 30 de novembre del 2011
Tenim coses per les que lluitar. Podem canviar el món !!
Bona nit a tothom!
Just havent acabat de veure el programa de 30 minuts de l'any 1989, de la Generació D. Penso que els temps estan tornant a canviar. I això m'inspira a tornar a escriure al blog.
Joves sense preocupacions, sense saber poques coses de la guerra civil, donant la importància justa a l'amor, tenint en compte avanços com el divorci, interessant-se poc per a la política, però amb pensaments de que ja no hi ha coses per les que lluitar. Vivient molt feliços amb el seu telèfon fix, televisió en color i minicadena, i que utilitzarien 100.000 pessetes per millorar la seva "minicadena d'alta fidelitat", comprar-se una tele nova, o una moto. Que potser es casarien, o no. I que eren feliços vivint a Catalunya, tot i que els Estats Units era el mite creixent. Amb pares molt i molt preocupats per a la educació dels seus fills i els seus estudis. A més, preocupats per la capa d'ozó.
Definitivament, 22 anys més tard, tenim telèfon arreu on anem, la majoria de nosaltres amb internet, on poder estar connectats quasi gratuïtament a les nostres xarxes socials. Connectats totalment amb la societat les 24 hores del dia, i sabent "perfectament" el que fan els nostres "amics" encara que estiguin a milers de quilòmetres de nosaltres.
Seguim sense interessar-nos per la política, en aquest sentit potser no han canviat tant les coses, tot i que ara més que no interessar-nos estem començant a posar-nos en contra d'ella: acampades, manifestacions, etc. Potser ells ni s'ho plantejaven.
Una "minicadena d'alta fidelitat"??? La portem a sobre cada dia, podem escoltar música amb el nostre telèfon/mp3/??? amb una qualitat (i li posaré cometes per si de cas) "inmillorable".
Estudiem perquè és el que ens toca, però sabem que potser ni en tindrem prou amb una carrera, o màster, o doctorat, o el que sigui. Perquè sabem que la feina és escassa ara mateix, i que potser ser el millor estudiant no assegura tenir una vida molt bona.
Tenim una capa d'ozó destrossada, tal que com ens en descuidem començarem (si no ho estem fent) a rebre radiacions del sol de formes massa elevades, però no només això: Ens estem carregant els boscos, l'aigua, molts essers vius estan en perill d'extinció, i consumim el 150% del que el nostre planeta ens ofereix. Tot i això, la idea de que el nostre benestar passa per sobre de tot regna sobre el pensament global.
Què hem de canviar?
Sense ànims d'ofendre a ningú... vivim en un mon de xonis, de punkis, d'empollons, d'ecologistes, i d'antisistema. Cadascú té un objectiu, però no tenim clar cap dels objectius comuns que volem per a la nostra societat. En aquest sentit, ens costa posar-nos d'acord entre nosaltres, no sabem trobar punts en comú que ens uneixin, i més aviat tendim a trobar punts no comuns entre nosaltres que ens permeten inciar petites "guerres civils" personals.
A més a més, la globalització i la societat de la comunicació ens està trastocant la vida. Les relacions persona-persona s'estàn transformant en relacions persona-aparell electrònic-persona, i ja no tenim els pebrots suficients per a dir-nos les coses a la cara, la qual cosa causa més malinterpretacions i problemes entre nosaltres. Cada avanç tecnològic ens està portant a un retrocés personal, i no en som conscients en la gran majoria.
Tot i això, ni se'ls hauria passat pel cap potser fa 22 anys que podriem haver avançat tant en temes com l'avortament, el casament homosexual, de la qual cosa n'hem d'estar orgullosos. Tot i això, seguim cada vegada més fixant-nos en els estereotips: Marques a la ultima moda, modelitos prims i alts, amb tacons, botes per fora dels pantalons, i fins i tot amb mitjons sortint per sobre (ho sento, no ho puc sofrir, alguns ja ho sabeu).
Però el que ens reventa més a alguns, i que algun dia ja en parlaré més extensament perquè fa dies que em ronda pel cap, és la manera com som tractats al nostre pais, Catalunya. Ja no som aquella Catalunya autonòmica amb els drets que ens va otorgar la transició. El pensament més general és que ens l'estàn fotent (i més ara amb els anys que ens esperen, ja veureu). En aquest sentit, penso que el nostre objectiu ha de ser la independència/estat federal (depenent dels pensaments de cadascú), però no un futur unit a un pais que ens està intentant retallar tots els drets que hem aconseguit amb suor. Ja en parlarem.
També cal que ens conscienciem d'una vegada per totes amb el medi ambient. Senyors (i senyores), ens estem carregant el planeta, no ho veieu???
Bé, està clar que moltes coses s'han de canviar.... però...
Esperança????
Si. Esperança. Començo a notar (personalment) en els nens d'avui en dia un petit canvi generacional. Ells ja es començen a preocupar per aquest medi ambient totalment danyat que els ha vingut d'herència. Ells ja començen a no tenir prejudicis per raçes o ètnies, siguin de les que siguin. Tant se val que sigui un Mohamed o un Jordi, tots dos poden ser nens normals, possibles estudiants universitaris. Estem començant a eliminar aquests prejudicis. L'homosexualitat està deixant de ser cada vegada més un problema, i les "feines de la casa" ja no estàn destinades única i exclusivament a la dona mentre l'home està estirat al sofà mirant la tele.
Jo hi confio, crec que la societat està tornant a voler canvis. No podem quedar-nos estancats mirant el que està passant i permetent que passi. Sense anar més lluny, en els ultims mesos s'està produint un avanç a la velocitat de la llum de molts països àrabs, que han vist com les seves dictadures no tenen sentit...
I una llarga llista d'etzeteres que podria seguir escrivint.
Recordeu aquella famosa frase del capità enciam:
"Els petits canvis, són poderosos"
Just havent acabat de veure el programa de 30 minuts de l'any 1989, de la Generació D. Penso que els temps estan tornant a canviar. I això m'inspira a tornar a escriure al blog.
Joves sense preocupacions, sense saber poques coses de la guerra civil, donant la importància justa a l'amor, tenint en compte avanços com el divorci, interessant-se poc per a la política, però amb pensaments de que ja no hi ha coses per les que lluitar. Vivient molt feliços amb el seu telèfon fix, televisió en color i minicadena, i que utilitzarien 100.000 pessetes per millorar la seva "minicadena d'alta fidelitat", comprar-se una tele nova, o una moto. Que potser es casarien, o no. I que eren feliços vivint a Catalunya, tot i que els Estats Units era el mite creixent. Amb pares molt i molt preocupats per a la educació dels seus fills i els seus estudis. A més, preocupats per la capa d'ozó.
Definitivament, 22 anys més tard, tenim telèfon arreu on anem, la majoria de nosaltres amb internet, on poder estar connectats quasi gratuïtament a les nostres xarxes socials. Connectats totalment amb la societat les 24 hores del dia, i sabent "perfectament" el que fan els nostres "amics" encara que estiguin a milers de quilòmetres de nosaltres.
Seguim sense interessar-nos per la política, en aquest sentit potser no han canviat tant les coses, tot i que ara més que no interessar-nos estem començant a posar-nos en contra d'ella: acampades, manifestacions, etc. Potser ells ni s'ho plantejaven.
Una "minicadena d'alta fidelitat"??? La portem a sobre cada dia, podem escoltar música amb el nostre telèfon/mp3/??? amb una qualitat (i li posaré cometes per si de cas) "inmillorable".
Estudiem perquè és el que ens toca, però sabem que potser ni en tindrem prou amb una carrera, o màster, o doctorat, o el que sigui. Perquè sabem que la feina és escassa ara mateix, i que potser ser el millor estudiant no assegura tenir una vida molt bona.
Tenim una capa d'ozó destrossada, tal que com ens en descuidem començarem (si no ho estem fent) a rebre radiacions del sol de formes massa elevades, però no només això: Ens estem carregant els boscos, l'aigua, molts essers vius estan en perill d'extinció, i consumim el 150% del que el nostre planeta ens ofereix. Tot i això, la idea de que el nostre benestar passa per sobre de tot regna sobre el pensament global.
Què hem de canviar?
Sense ànims d'ofendre a ningú... vivim en un mon de xonis, de punkis, d'empollons, d'ecologistes, i d'antisistema. Cadascú té un objectiu, però no tenim clar cap dels objectius comuns que volem per a la nostra societat. En aquest sentit, ens costa posar-nos d'acord entre nosaltres, no sabem trobar punts en comú que ens uneixin, i més aviat tendim a trobar punts no comuns entre nosaltres que ens permeten inciar petites "guerres civils" personals.
A més a més, la globalització i la societat de la comunicació ens està trastocant la vida. Les relacions persona-persona s'estàn transformant en relacions persona-aparell electrònic-persona, i ja no tenim els pebrots suficients per a dir-nos les coses a la cara, la qual cosa causa més malinterpretacions i problemes entre nosaltres. Cada avanç tecnològic ens està portant a un retrocés personal, i no en som conscients en la gran majoria.
Tot i això, ni se'ls hauria passat pel cap potser fa 22 anys que podriem haver avançat tant en temes com l'avortament, el casament homosexual, de la qual cosa n'hem d'estar orgullosos. Tot i això, seguim cada vegada més fixant-nos en els estereotips: Marques a la ultima moda, modelitos prims i alts, amb tacons, botes per fora dels pantalons, i fins i tot amb mitjons sortint per sobre (ho sento, no ho puc sofrir, alguns ja ho sabeu).
Però el que ens reventa més a alguns, i que algun dia ja en parlaré més extensament perquè fa dies que em ronda pel cap, és la manera com som tractats al nostre pais, Catalunya. Ja no som aquella Catalunya autonòmica amb els drets que ens va otorgar la transició. El pensament més general és que ens l'estàn fotent (i més ara amb els anys que ens esperen, ja veureu). En aquest sentit, penso que el nostre objectiu ha de ser la independència/estat federal (depenent dels pensaments de cadascú), però no un futur unit a un pais que ens està intentant retallar tots els drets que hem aconseguit amb suor. Ja en parlarem.
També cal que ens conscienciem d'una vegada per totes amb el medi ambient. Senyors (i senyores), ens estem carregant el planeta, no ho veieu???
Bé, està clar que moltes coses s'han de canviar.... però...
Esperança????
Si. Esperança. Començo a notar (personalment) en els nens d'avui en dia un petit canvi generacional. Ells ja es començen a preocupar per aquest medi ambient totalment danyat que els ha vingut d'herència. Ells ja començen a no tenir prejudicis per raçes o ètnies, siguin de les que siguin. Tant se val que sigui un Mohamed o un Jordi, tots dos poden ser nens normals, possibles estudiants universitaris. Estem començant a eliminar aquests prejudicis. L'homosexualitat està deixant de ser cada vegada més un problema, i les "feines de la casa" ja no estàn destinades única i exclusivament a la dona mentre l'home està estirat al sofà mirant la tele.
Jo hi confio, crec que la societat està tornant a voler canvis. No podem quedar-nos estancats mirant el que està passant i permetent que passi. Sense anar més lluny, en els ultims mesos s'està produint un avanç a la velocitat de la llum de molts països àrabs, que han vist com les seves dictadures no tenen sentit...
I una llarga llista d'etzeteres que podria seguir escrivint.
Recordeu aquella famosa frase del capità enciam:
"Els petits canvis, són poderosos"
dimarts, 1 de novembre del 2011
La indiferència - Parlant la gent s'entén.
M'animo a tornar a escriure aquí. Aquest lloc perdut per la immensitat de la xarxa on els pensaments s'expressen tal com son. Evidentment són des del meu punt de vista en un moment concret, però en cap moment pretenc que siguin universals, sinó punts de vista, discutibles, òbviament.
La indiferència és l'acció de no immutar-se davant de un fet, una acció, una paraula.
Indiferència pot ser respecte un tema concret, sobre una persona, sobre una acció concreta. Les conseqüències d'aquesta indiferència poden ser molt diverses: Falta d'opinió, por, odi, o simplement no opinar.
Voldria parlar de la indiferència respecte les persones. La indiferència és molt útil per qui la utilitza, i fa molt de mal a qui la rep. La qual cosa trobo molt egoïsta per part de l'indiferent.
La indiferència, la falta de paraula, la falta de resposta, la falta de mirada, de salutació... no creieu que és un acte molt deshumanitzant?
Les persones ens diferenciem dels animals "inferiors" en temes biològicament parlant, en que tenim la capacitat de comunicar-nos verbalment (i no verbalment). I aquesta comunicació és el que ens fa sentir humans.
Quan una persona deixa de comunicar el que pensa, el que sent, al meu parer, s'està deshumanitzant, està creant una situació deshumanitzada i incòmode a la vegada.
Els secrets també poden ser indiferència, i els secrets que s'expliquen davant de més gent i utilitzant la ruïn manera de que l'altra gent no se'n dongui compte (si, posaré l'exemple del guatzap) també poden ser indiferència, poden ser, sense que ens en donem compte, una falta de respecte vers les altres persones. Perquè evidentment, hi ha maneres i maneres d'explicar un secret a un amic nostre, i no cal que tothom se n'enteri de que estic explicant un secret.
I és evident que tots tenim els nostres secrets, i que tenim dret a compartir-los amb qui volem, però si volem una societat millor, cal no fer evident l'explicació d'un secret. Perquè vulnerem el significat de la paraula secret.
Bé, només això, m'ha vingut al cap després d'una nit concorreguda amb molts mots concorreguts i sense cap paraula verbal ni acció no verbal.
Penso que ens estem deshumanitzant. Ens estan deshumanitzant, les noves tecnologies deshumanitzen a la gent, impedint que les persones perdin la habilitat de comunicar-se cara a cara amb la persona amb qui parlen. Una paraula escrita no és el mateix que la mateixa paraula comunicada amb llenguatge verbal/no verbal.
Res, només expressar la meva disconformitat amb parts del mon 2.0, que utilitzades d'una manera concreta aconseguiràn deshumanitzar la societat.
Plantegeu-vos... que tots els missatges que pugueu enviar queden emmagatzemats a un lloc on no sabeu ni on és ni qui hi té accés, i moltes vegades hi té accés qui menys et penses. Per tant... aneu amb compte... Salvem la societat, no siguem indiferents en aquest tema... que molt sovint pot arribar a ofendre a la persona que tens al davant.
Crec que m'he desviat una mica del tema, però no importa... La indiferència es pot presentar de moltes maneres, i si no anem en compte, pots ferir la sensiblitat d'algunes persones amb temes que a tu et son totalment igual... aquest era el missatge que volia transmetre.
Que tingueu molt bona nit!
La indiferència és l'acció de no immutar-se davant de un fet, una acció, una paraula.
Indiferència pot ser respecte un tema concret, sobre una persona, sobre una acció concreta. Les conseqüències d'aquesta indiferència poden ser molt diverses: Falta d'opinió, por, odi, o simplement no opinar.
Voldria parlar de la indiferència respecte les persones. La indiferència és molt útil per qui la utilitza, i fa molt de mal a qui la rep. La qual cosa trobo molt egoïsta per part de l'indiferent.
La indiferència, la falta de paraula, la falta de resposta, la falta de mirada, de salutació... no creieu que és un acte molt deshumanitzant?
Les persones ens diferenciem dels animals "inferiors" en temes biològicament parlant, en que tenim la capacitat de comunicar-nos verbalment (i no verbalment). I aquesta comunicació és el que ens fa sentir humans.
Quan una persona deixa de comunicar el que pensa, el que sent, al meu parer, s'està deshumanitzant, està creant una situació deshumanitzada i incòmode a la vegada.
Els secrets també poden ser indiferència, i els secrets que s'expliquen davant de més gent i utilitzant la ruïn manera de que l'altra gent no se'n dongui compte (si, posaré l'exemple del guatzap) també poden ser indiferència, poden ser, sense que ens en donem compte, una falta de respecte vers les altres persones. Perquè evidentment, hi ha maneres i maneres d'explicar un secret a un amic nostre, i no cal que tothom se n'enteri de que estic explicant un secret.
I és evident que tots tenim els nostres secrets, i que tenim dret a compartir-los amb qui volem, però si volem una societat millor, cal no fer evident l'explicació d'un secret. Perquè vulnerem el significat de la paraula secret.
Bé, només això, m'ha vingut al cap després d'una nit concorreguda amb molts mots concorreguts i sense cap paraula verbal ni acció no verbal.
Penso que ens estem deshumanitzant. Ens estan deshumanitzant, les noves tecnologies deshumanitzen a la gent, impedint que les persones perdin la habilitat de comunicar-se cara a cara amb la persona amb qui parlen. Una paraula escrita no és el mateix que la mateixa paraula comunicada amb llenguatge verbal/no verbal.
Res, només expressar la meva disconformitat amb parts del mon 2.0, que utilitzades d'una manera concreta aconseguiràn deshumanitzar la societat.
Plantegeu-vos... que tots els missatges que pugueu enviar queden emmagatzemats a un lloc on no sabeu ni on és ni qui hi té accés, i moltes vegades hi té accés qui menys et penses. Per tant... aneu amb compte... Salvem la societat, no siguem indiferents en aquest tema... que molt sovint pot arribar a ofendre a la persona que tens al davant.
Crec que m'he desviat una mica del tema, però no importa... La indiferència es pot presentar de moltes maneres, i si no anem en compte, pots ferir la sensiblitat d'algunes persones amb temes que a tu et son totalment igual... aquest era el missatge que volia transmetre.
Que tingueu molt bona nit!
divendres, 14 d’octubre del 2011
"Tuviste una oportunidad, y la dejaste escapar"
Començo l'entrada del blog amb aquesta frase, que apareix a una canço del mítiquíssim grup de "los secretos". El títol deixaré que el busqueu, però és molt bona, i la veritat és que m'encanta.
Bé, com diu la frase, sempre hi ha una oportunitat per tot. Quan cregueu que ja tot està perdut, sempre hi ha algú disposat a donar una oportunitat. Per moltes coses que puguin passar, sempre, i repeteixo, sempre, hi ha una oportunitat.
Hi ha un tema que és cert, per això: Les oportunitats apareixen, i sovint marxen fugaçment. Us posaré un exemple: Heu de demanar una beca. Una gran oportunitat de la vostra vida. I va, i arriba l'últim dia d'entregar els papers, i resulta que us falta el més important, i que l'heu d'anar a buscar a barcelona, no teniu temps. Heu perdut la oportunitat.
Les oportunitats es donen, i fugaçment marxen. Cal que sapiguem trobar la nostra oportunitat en qualsevol sentit, feina, alguna afició, sentiments, reconciliacions, etc... Cal que la busquem, però la hem de buscar en el moment idoni, en el moment concret, perquè sinò, quan busquem aquesta oportunitat, potser ja ha marxat, i ha sigut un estel fugaç.
I potser, serà una cosa sense importància, però qui sap si serà el que ens marcarà la vida.
Mai se sap. Segons la meva opinió, busqueu la vostra oportunitat, i aprofiteu-la en el moment idoni, sinò, la deixareu perdre. I aquest pot ser un gran error.
"Estar al lloc concret, en el moment concret, amb tot el necessari"
Amb això, triunfarem.
Bé, com diu la frase, sempre hi ha una oportunitat per tot. Quan cregueu que ja tot està perdut, sempre hi ha algú disposat a donar una oportunitat. Per moltes coses que puguin passar, sempre, i repeteixo, sempre, hi ha una oportunitat.
Hi ha un tema que és cert, per això: Les oportunitats apareixen, i sovint marxen fugaçment. Us posaré un exemple: Heu de demanar una beca. Una gran oportunitat de la vostra vida. I va, i arriba l'últim dia d'entregar els papers, i resulta que us falta el més important, i que l'heu d'anar a buscar a barcelona, no teniu temps. Heu perdut la oportunitat.
Les oportunitats es donen, i fugaçment marxen. Cal que sapiguem trobar la nostra oportunitat en qualsevol sentit, feina, alguna afició, sentiments, reconciliacions, etc... Cal que la busquem, però la hem de buscar en el moment idoni, en el moment concret, perquè sinò, quan busquem aquesta oportunitat, potser ja ha marxat, i ha sigut un estel fugaç.
I potser, serà una cosa sense importància, però qui sap si serà el que ens marcarà la vida.
Mai se sap. Segons la meva opinió, busqueu la vostra oportunitat, i aprofiteu-la en el moment idoni, sinò, la deixareu perdre. I aquest pot ser un gran error.
"Estar al lloc concret, en el moment concret, amb tot el necessari"
Amb això, triunfarem.
dimarts, 11 d’octubre del 2011
Silenci
"Fet de no parlar, de callar."
"Fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit."
Reflexionant sobre el sentit del silenci. És el silenci una forma d'expressió??
Segurament si.
És el silenci una forma de comunicar-se??
Segurament no.
I us explicaré el perquè: quan algú decideix utilitzar el silenci, demostra a la vegada la seva indiferència, i el seu poc respecte per a la persona a qui li està dedicant aquest silenci. No em podria arribar a imaginar mai una vida sense diàleg, una vida on tothom estigués callat, un lloc on la gent no pogués comunicar lliurement les seves inquietuds, els seus pensaments.
D'altra banda, aquesta vida existeix. Hi ha persones que prefereixen el silenci davant la possibilitat d'expressar les seves inquietuds i els seus projectes de millora. Òbviament, aquestes persones no tenen la oportunitat de comunicar a les altres els seus problemes, o les seves virtuts, perquè aquest silenci ho està amagant tot.
I no hi ha res que pugui indignar més. Obtenir un silenci davant una opinió. Tota opinió requereix d'una resposta, positiva o negativa, i, òbviament, respectable.
Per totes aquestes raons, us demano que siusplau, expresseu els vostres sentiments, pensaments, inquietuds, virtuts i aptituts en vers als altres, i expresseu-ho cap als altres.
D'altra banda, si opteu pel silenci, quedareu allà on sou, no avançareu, retrocedireu enrere en un procés que no té volta enrere més que la comunicació, verbal o no verbal, però en definitiva, comunicació.
Oblideu el silenci.
"Fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit."
Reflexionant sobre el sentit del silenci. És el silenci una forma d'expressió??
Segurament si.
És el silenci una forma de comunicar-se??
Segurament no.
I us explicaré el perquè: quan algú decideix utilitzar el silenci, demostra a la vegada la seva indiferència, i el seu poc respecte per a la persona a qui li està dedicant aquest silenci. No em podria arribar a imaginar mai una vida sense diàleg, una vida on tothom estigués callat, un lloc on la gent no pogués comunicar lliurement les seves inquietuds, els seus pensaments.
D'altra banda, aquesta vida existeix. Hi ha persones que prefereixen el silenci davant la possibilitat d'expressar les seves inquietuds i els seus projectes de millora. Òbviament, aquestes persones no tenen la oportunitat de comunicar a les altres els seus problemes, o les seves virtuts, perquè aquest silenci ho està amagant tot.
I no hi ha res que pugui indignar més. Obtenir un silenci davant una opinió. Tota opinió requereix d'una resposta, positiva o negativa, i, òbviament, respectable.
Per totes aquestes raons, us demano que siusplau, expresseu els vostres sentiments, pensaments, inquietuds, virtuts i aptituts en vers als altres, i expresseu-ho cap als altres.
D'altra banda, si opteu pel silenci, quedareu allà on sou, no avançareu, retrocedireu enrere en un procés que no té volta enrere més que la comunicació, verbal o no verbal, però en definitiva, comunicació.
Oblideu el silenci.
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Todos los dias sale el sol
Ei Xipirons!
Com va el dia? De moment aquesta tarda encara hi ha sol, senyal que aquest matí ha sortit, oi?
Avui volia parlar de la perseverància, de la insistència, de la constància. Aquest matí hi he estat pensant una estona.
No creieu que la crisi econòmica i social actual està provocada en part per la filosofia que tenim en aquest pais (cadascú que entengui el que vulgui per el seu pais) de que un treballa, tres s'ho miren, i un dirigeix?
No aniriem millor si ens posessim a treballar per canviar les coses? Cal ser constant en la feina, cal FER la feina quan toca, i no lamentar-nos quan veiem que al final anem estressats perquè no l'acabem?
Potser aplicar aquella frase que diu "No facis demà el que puguis fer avui" podria ser certa, oi?
Hem de treballar per aconseguir allò que volem, encara que en moments ens sigui difícil apretar, potser podem descansar, però quan és hora de "currar", currem, senyors. Segur que així el mon aniria molt millor.
El que no entenc són les grans aprofitacions que hi ha de moltes persones d'aquest pais que cobren per una feina que no fan, i ... malgrat tot, acaben cobrant. Perquè? On és la consciència?? No hi és.
Igual amb tot. Si no t'importa un fet i ho deixes estar, començes a abandonar el tema... acabes en la irresponsabilitat, en no fer bé les coses.
Aquells qui treballen per un fet concret, com ja vaig dir al post anterior, ho acaben aconseguint. Aquells a qui no els importa aquest fet, simplement que s'ho prenen com un "potser ho faré", acaben caient.
I al final... tot s'acaba sabent. Tot surt a la llum, i els que no han sigut constants, insistents, i perseverants, acabaran caient. Mes d'hora o més tard. Tothom ho acabarà sabent.
Perquè les coses, se saben.
Treballeu pels vostres objectius, per la vostra feina. No ho abandoneu pensant... ja ho faré.
Salut a tothom.
Com va el dia? De moment aquesta tarda encara hi ha sol, senyal que aquest matí ha sortit, oi?
Avui volia parlar de la perseverància, de la insistència, de la constància. Aquest matí hi he estat pensant una estona.
No creieu que la crisi econòmica i social actual està provocada en part per la filosofia que tenim en aquest pais (cadascú que entengui el que vulgui per el seu pais) de que un treballa, tres s'ho miren, i un dirigeix?
No aniriem millor si ens posessim a treballar per canviar les coses? Cal ser constant en la feina, cal FER la feina quan toca, i no lamentar-nos quan veiem que al final anem estressats perquè no l'acabem?
Potser aplicar aquella frase que diu "No facis demà el que puguis fer avui" podria ser certa, oi?
Hem de treballar per aconseguir allò que volem, encara que en moments ens sigui difícil apretar, potser podem descansar, però quan és hora de "currar", currem, senyors. Segur que així el mon aniria molt millor.
El que no entenc són les grans aprofitacions que hi ha de moltes persones d'aquest pais que cobren per una feina que no fan, i ... malgrat tot, acaben cobrant. Perquè? On és la consciència?? No hi és.
Igual amb tot. Si no t'importa un fet i ho deixes estar, començes a abandonar el tema... acabes en la irresponsabilitat, en no fer bé les coses.
Aquells qui treballen per un fet concret, com ja vaig dir al post anterior, ho acaben aconseguint. Aquells a qui no els importa aquest fet, simplement que s'ho prenen com un "potser ho faré", acaben caient.
I al final... tot s'acaba sabent. Tot surt a la llum, i els que no han sigut constants, insistents, i perseverants, acabaran caient. Mes d'hora o més tard. Tothom ho acabarà sabent.
Perquè les coses, se saben.
Treballeu pels vostres objectius, per la vostra feina. No ho abandoneu pensant... ja ho faré.
Salut a tothom.
dimarts, 4 d’octubre del 2011
Somnis entre boires
Bé, després d'un temps decideixo tornar a escriure un pensament perfecte, tal com raja, mentre escolto aquesta cançó dels Sangtraït, la qual us recomano.
Somnis, entre boires. Qui no ha tingut mai un somni del qual ens n'enrecordem de manera borrosa?
No creieu que aquests somnis poden arribar a passar fins i tot quan estem desperts?
Hi ha dies que un somni et porta a actuar d'unes formes concretes, creus en aquest somni, n'estàs plenament convençut que aquest desitj s'arribarà a complir algun dia, i aquesta convicció et porta a donar-ho tot. Ho dones TOT, tot el que tens, i fins i tot el que no arribes a tenir. Com diu ara mateix la canço... "i t'obriré, un camí enmig del mar..."
Un error??
No. Sens dubte, no és un error. Quan una persona està convençuda del seu somni, lluita, lluita i lluita fins que ho aconsegueix. Cal somiar, cal saber quin és el nostre objectiu, cal TENIR un objectiu. Cal lluitar per aquest objectiu, i superar totes les adversitats que s'hi oposen, que sovint seran moltes.
Eufòria, crec que aquest és el sentiment que se sent quan s'aconsegueix un somni. Hi esteu d'acord??
Però... i si aquest somni resulta que arriba un dia que es converteix en alguna cosa impossible?? Hi ha coses impossibles?? Si, segur que si, ja us ho asseguro. Doncs no es pot evitar. L'impossible és impossible. Però no per això ens hem de deixar tombar. Ens tomben, segur, inevitable, però cal posar primer una planta del peu sobre el terra, després aixecar el genoll, aixecar el cap, posar-nos drets, i començar a caminar.
Un com siguem capaços de caminar, cal tornar a començar. Pensa en un somni, pensa en quin és el teu següent somni, i lluita per ell !! No importa quin sigui. Potser tornarà a ser impossible, però ens tornarem a aixecar, i caminarem.
Com estadísticament podrem suposar. Hi haurà un somni possible després dels 50.000 impossibles dels que ens haguem pogut tornar a aixecar. I l'aconseguirem.
Finalment. Eufòria.
"Aquesta és la història, d'un que volia ser ocell.
Somnis, entre boires. Qui no ha tingut mai un somni del qual ens n'enrecordem de manera borrosa?
No creieu que aquests somnis poden arribar a passar fins i tot quan estem desperts?
Hi ha dies que un somni et porta a actuar d'unes formes concretes, creus en aquest somni, n'estàs plenament convençut que aquest desitj s'arribarà a complir algun dia, i aquesta convicció et porta a donar-ho tot. Ho dones TOT, tot el que tens, i fins i tot el que no arribes a tenir. Com diu ara mateix la canço... "i t'obriré, un camí enmig del mar..."
Un error??
No. Sens dubte, no és un error. Quan una persona està convençuda del seu somni, lluita, lluita i lluita fins que ho aconsegueix. Cal somiar, cal saber quin és el nostre objectiu, cal TENIR un objectiu. Cal lluitar per aquest objectiu, i superar totes les adversitats que s'hi oposen, que sovint seran moltes.
Eufòria, crec que aquest és el sentiment que se sent quan s'aconsegueix un somni. Hi esteu d'acord??
Però... i si aquest somni resulta que arriba un dia que es converteix en alguna cosa impossible?? Hi ha coses impossibles?? Si, segur que si, ja us ho asseguro. Doncs no es pot evitar. L'impossible és impossible. Però no per això ens hem de deixar tombar. Ens tomben, segur, inevitable, però cal posar primer una planta del peu sobre el terra, després aixecar el genoll, aixecar el cap, posar-nos drets, i començar a caminar.
Un com siguem capaços de caminar, cal tornar a començar. Pensa en un somni, pensa en quin és el teu següent somni, i lluita per ell !! No importa quin sigui. Potser tornarà a ser impossible, però ens tornarem a aixecar, i caminarem.
Com estadísticament podrem suposar. Hi haurà un somni possible després dels 50.000 impossibles dels que ens haguem pogut tornar a aixecar. I l'aconseguirem.
Finalment. Eufòria.
"Aquesta és la història, d'un que volia ser ocell.
dimarts, 1 de juny del 2010
"El problema de la nostre època consisteix en que els seus homes i dones no volen ser ùtils sinó importants"
I és ben cert. Pocs són els que decideixen dedicar la seva vida a ser útils, pocs són els que, altruïsticament volen dedicar part del seu temps a ajudar als altres, a realitzar treballs que de ben segur no els aportarà cap mena de prestigi, en els que segurament ningú s'acabarà fixant en ells. I sense anar més lluny i perquè enganyar-nos, treballs amb els quals de ben segur no acabaràn en un plec de bitllets a la butxaca.
Realment, la nostra societat porta intrínsec això, és la societat, tots i ningú, que sovint impedeix fer aquests gestos altruïstics. Perquè la nostra societat ens ha inculcat al nostre petit cervell que alguna cosa de la qual no en poguem treure un profit personal i material és inutil. Sense anar més lluny i no marxar del meu camp. Què és la recerca?? Algú em podria dir que és una feina útil per a la societat, però jo penso, és una feina útil en la que uns quants es fan importants a costa de tenir molts amics i contactes i a costa d'explotar a molts d'altres, que mai se n'arriba a saber res d'ells. La recerca és igual, un negoci. Igual que qualsevol multinacional a nivell mundial.
Davant de tot això...
Jo em pregunto, no és una recompensa útil treure'n un profit moral??
I em responen... si, es clar, però no aporta res que puguis traduïr en benefici material per a tu.
I després jo penso que puc utilitzar-lo per sentir-me bé, satisfet, perquè la meva persona se senti útil als altres, de vegades per a tenir la consciencia més tranquila.
I riuen...
Cal que s'ho replantegin bé. Cal que ens ho replantegem bé.
PD: Gràcies mònica per incitar-me a escriure.
Realment, la nostra societat porta intrínsec això, és la societat, tots i ningú, que sovint impedeix fer aquests gestos altruïstics. Perquè la nostra societat ens ha inculcat al nostre petit cervell que alguna cosa de la qual no en poguem treure un profit personal i material és inutil. Sense anar més lluny i no marxar del meu camp. Què és la recerca?? Algú em podria dir que és una feina útil per a la societat, però jo penso, és una feina útil en la que uns quants es fan importants a costa de tenir molts amics i contactes i a costa d'explotar a molts d'altres, que mai se n'arriba a saber res d'ells. La recerca és igual, un negoci. Igual que qualsevol multinacional a nivell mundial.
Davant de tot això...
Jo em pregunto, no és una recompensa útil treure'n un profit moral??
I em responen... si, es clar, però no aporta res que puguis traduïr en benefici material per a tu.
I després jo penso que puc utilitzar-lo per sentir-me bé, satisfet, perquè la meva persona se senti útil als altres, de vegades per a tenir la consciencia més tranquila.
I riuen...
Cal que s'ho replantegin bé. Cal que ens ho replantegem bé.
PD: Gràcies mònica per incitar-me a escriure.
dijous, 6 de maig del 2010
Cada cop que te'n vas.
He trobat (o millor dit, retrobat) una canço que defineix molt bé els nostres pensaments en alguns moments determinats. Si no la coneixeu, us aconsello que us la baixeu i la escolteu detingudament a casa, a prop d'anar a dormir, i amb el llum apagat.
Res, com que estic al laboratori i no tinc més temps, aquí us la deixo, i prometo una nova entrada de l'estil de les altres d'aqui poc. Aquesta és per anar fent boca:
Res, com que estic al laboratori i no tinc més temps, aquí us la deixo, i prometo una nova entrada de l'estil de les altres d'aqui poc. Aquesta és per anar fent boca:
Cada cop que te'n vas
em quedo clavat, amb un pam de nas.
Cada petó que em fas
són flors de taronja del més de març.
Cada cop que te'n vas
naufrago dins del teu mar.
Cada cop que te'n vas,
que trobis allò que has anat a buscar.
Cada cop que ens llevem plegats
caic dins dels teus ulls i no en sé tornar.
Cada cop que te'n vas
vull creure'm que no has marxat.
Cada cop que te'n vas
el meu pis es queixa perquè et troba a faltar.
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
busco el teu perfum al nostre calaix.
Cada cop es desfan
els nusos que tu m'has anat afluixant.
Cada cop que te'n vas
ja espero quan tornaràs.
Cada cop que te'n vas
l'estómac se'm fa tan petit i el llit tan gran?
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
el meu pis es queixa perquè et troba a faltar.
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
ja penso impacient en quan tornaràs...
Whiskyns
dijous, 15 d’abril del 2010
Aquells qui son humils, aconsegueixen grans reptes. Però aquells qui creuen segurs grans reptes, acaben en la humiltat.
Avui al tren, tot llegint antics missatges del mòbil que tinc guardats al fons de la seva memòria, m'he topat amb aquesta frase, que vaig escriure fa bastant de tems, i que no recordava, almenys en la memoria que en podriem dir "propera". De cop, he pensat que volia compartir-la aquí al blog ja que és una cosa que crec que és molt i molt certa, i que intento aplicar-me-la tot sovint en el dia a dia.
Crec que una persona, pel sol fet de ser persona no pot mai fer el que coneixem vulgarment per "tirar-se floretes". Perquè les persones, com diu el títol d'aquest blog, som imperfectes, i aquesta imperfecció és el que ens porta a ser completament perfectes, encara que sembli paradòxic.
Aquell qui es creu perfecte, difícilment serà capaç de poder veure els seus errors i defectes, i en cas que pugui veure'ls, difícilment els podrà assumir, i per tant, corregir. Ja que el primer pas per ser "perfecte" és saber apendre dels propis errors. Malament aniriem si no tinguéssim errors.
Així doncs, la humiltat porta al triomf de la persona, permet ser capaç d'aconseguir grans reptes, amb esforç, amb dedicació, amb amor, amb empenta, perquè els grans reptes no semblen al palmell de la ma, i la mateixa persona és conscient de l'esforç que suposen.
En canvi, qui creu segures grans fites difícilment podrà invertir-hi dedicació i esforç, perquè no li compensarà, no li semblarà, a primer cop de vista, difícil. I això serà la seva perdició, mai arribarà a fites tant importants com les que es creu seves.
Cal, per això, anar amb compte. Ser humil no vol dir no creure en uns objectius. Cal que ens fem la idea dels objectius que volem assumir, siguin quins siguin, i cal que ens fem a la idea de que podem aconseguir-los. D'altra banda, defallirem per falta d'ambició.
Això és el que els passa a alguns equips de futbol, per exemple, i no diré noms. Aquell qui aposta per grans jugadors que porten assegurats al seu contracte els millors trofeus del mon, queda en l'intent d'aconseguir grans fites que queden en favor del que aposta per jugadors joves, humils, modestos, que creuen en uns objectius comuns i treballen durament per aconseguir-los.
Humiltat i Ambició companys.
Crec que una persona, pel sol fet de ser persona no pot mai fer el que coneixem vulgarment per "tirar-se floretes". Perquè les persones, com diu el títol d'aquest blog, som imperfectes, i aquesta imperfecció és el que ens porta a ser completament perfectes, encara que sembli paradòxic.
Aquell qui es creu perfecte, difícilment serà capaç de poder veure els seus errors i defectes, i en cas que pugui veure'ls, difícilment els podrà assumir, i per tant, corregir. Ja que el primer pas per ser "perfecte" és saber apendre dels propis errors. Malament aniriem si no tinguéssim errors.
Així doncs, la humiltat porta al triomf de la persona, permet ser capaç d'aconseguir grans reptes, amb esforç, amb dedicació, amb amor, amb empenta, perquè els grans reptes no semblen al palmell de la ma, i la mateixa persona és conscient de l'esforç que suposen.
En canvi, qui creu segures grans fites difícilment podrà invertir-hi dedicació i esforç, perquè no li compensarà, no li semblarà, a primer cop de vista, difícil. I això serà la seva perdició, mai arribarà a fites tant importants com les que es creu seves.
Cal, per això, anar amb compte. Ser humil no vol dir no creure en uns objectius. Cal que ens fem la idea dels objectius que volem assumir, siguin quins siguin, i cal que ens fem a la idea de que podem aconseguir-los. D'altra banda, defallirem per falta d'ambició.
Això és el que els passa a alguns equips de futbol, per exemple, i no diré noms. Aquell qui aposta per grans jugadors que porten assegurats al seu contracte els millors trofeus del mon, queda en l'intent d'aconseguir grans fites que queden en favor del que aposta per jugadors joves, humils, modestos, que creuen en uns objectius comuns i treballen durament per aconseguir-los.
Humiltat i Ambició companys.
dilluns, 12 d’abril del 2010
No ploris perquè ja s’ha acabat, somriu perquè va succeir.
El tema d'aquest text prové d'una persona entranyable.
De ben segur que coneixeu alguna d'aquelles persones que sempre t'aconsegueixen arrencar un somriure. Són persones necessàries a la vida de qualsevol, i n'estic segur que tots en tenim una, o fins i tot més d'una, a prop.
La nostra composició que ens defineix com a "persones" porta intrínsec que solem preocupar-nos molt per coses que hem fet, sovint tenim remordiments sobre accions passades, i més d'un cop hem pensat en com haguéssin anat les coses si haguéssim actuat diferent en la presa d'una decisió.
Si bé és cert que cal tenir en compte el passat, no ens hem de deixar absorbir pel remolí de perjudicis que pot ser que aquest ens aporti. Així doncs cal, sempre, mirar endavant. Però mirar endavant amb un somriure, ja que aquest és el que realment ens apropa a les persones. Amb un somriure es poden transmetre molts sentiments, moltes sensacions, molts pensaments.
Pensem en totes les coses bones que ens esperen en un futur, que de ben segur ens acabaràn passant. No val la pena entristir-se per errors passats, de veritat.
Somriure és el millor regal que podem fer-nos i que podem donar.
De ben segur que coneixeu alguna d'aquelles persones que sempre t'aconsegueixen arrencar un somriure. Són persones necessàries a la vida de qualsevol, i n'estic segur que tots en tenim una, o fins i tot més d'una, a prop.
La nostra composició que ens defineix com a "persones" porta intrínsec que solem preocupar-nos molt per coses que hem fet, sovint tenim remordiments sobre accions passades, i més d'un cop hem pensat en com haguéssin anat les coses si haguéssim actuat diferent en la presa d'una decisió.
Si bé és cert que cal tenir en compte el passat, no ens hem de deixar absorbir pel remolí de perjudicis que pot ser que aquest ens aporti. Així doncs cal, sempre, mirar endavant. Però mirar endavant amb un somriure, ja que aquest és el que realment ens apropa a les persones. Amb un somriure es poden transmetre molts sentiments, moltes sensacions, molts pensaments.
Pensem en totes les coses bones que ens esperen en un futur, que de ben segur ens acabaràn passant. No val la pena entristir-se per errors passats, de veritat.
Somriure és el millor regal que podem fer-nos i que podem donar.
dimecres, 7 d’abril del 2010
El preu del silenci.
Després d'uns quants dies sense actualitzar això, avui me n'he tornat a enrecordar durant la classe del meu blog.
El preu del silenci, així és titulada la meva nova entrada, perquè el silenci té un preu. El preu de mantenir el silenci pot ésser tant positiu com negatiu. Ningú ens negarà que mantenir el silenci a una biblioteca té un preu positiu per la comunitat bibliotecària, ja que sense silenci aquesta perd el seu sentit. En canvi, el silenci en un debat transforma el qui el manté en una persona sense opinió, una persona que no té lloc en aquell debat.
Amb aquests dos exemples tant clars podem arribar a la conclusió de que és necessari saber callar, però també és necessari saber parlar.
Cal que callem quant l'ambient ens ho demana, ja sigui per obligació, en una biblioteca, com per voluntat, per exemple al bell mig d'una vall per escoltar els ocells com piulen o l'aigua com baixa pel riu. Us asseguro que si sou capaços de concentrar-vos, descobrireu nous sons cada dia mantenint el silenci.
Tot i això, cal saber trencar el silenci en aquells moments que pot arribar a fer-se incòmode, o per exemple en aquells moments en que és necessari, i gairebé obligat, que sigui expressada la nostra opinió, perquè aquesta opinió és nostra, i només nostra, i si un mateix no ho fa, ningú ho farà per un.
El silenci és un factor amb connotacions molt i molt diverses, per exemple, crec que ningú pot dubtar que molts sentiments es transmeten en silenci, i que el silenci transmet molts sentiments.
Per acabar, doncs, crec que tots i cada un de nosaltres hauria d'apendre més quant ha de trencar el seu silenci, ja sigui per obligació o per voluntat, per així obtenir un resultat positivament silenciós, i quant ha de silenciar les seves paraules per no "cagar-la"
Saber parlar és un do, saber callar és una virtut.
El preu del silenci, així és titulada la meva nova entrada, perquè el silenci té un preu. El preu de mantenir el silenci pot ésser tant positiu com negatiu. Ningú ens negarà que mantenir el silenci a una biblioteca té un preu positiu per la comunitat bibliotecària, ja que sense silenci aquesta perd el seu sentit. En canvi, el silenci en un debat transforma el qui el manté en una persona sense opinió, una persona que no té lloc en aquell debat.
Amb aquests dos exemples tant clars podem arribar a la conclusió de que és necessari saber callar, però també és necessari saber parlar.
Cal que callem quant l'ambient ens ho demana, ja sigui per obligació, en una biblioteca, com per voluntat, per exemple al bell mig d'una vall per escoltar els ocells com piulen o l'aigua com baixa pel riu. Us asseguro que si sou capaços de concentrar-vos, descobrireu nous sons cada dia mantenint el silenci.
Tot i això, cal saber trencar el silenci en aquells moments que pot arribar a fer-se incòmode, o per exemple en aquells moments en que és necessari, i gairebé obligat, que sigui expressada la nostra opinió, perquè aquesta opinió és nostra, i només nostra, i si un mateix no ho fa, ningú ho farà per un.
El silenci és un factor amb connotacions molt i molt diverses, per exemple, crec que ningú pot dubtar que molts sentiments es transmeten en silenci, i que el silenci transmet molts sentiments.
Per acabar, doncs, crec que tots i cada un de nosaltres hauria d'apendre més quant ha de trencar el seu silenci, ja sigui per obligació o per voluntat, per així obtenir un resultat positivament silenciós, i quant ha de silenciar les seves paraules per no "cagar-la"
Saber parlar és un do, saber callar és una virtut.
dijous, 25 de març del 2010
La paciència és un arbre d'arrels amargues i de fruits dolços.
Havent estat orgullós del meu nou blog, com a mínim durant les seves primeres vint-i-quatre primeres hores de vida, avui volia parlar-vos d'una cosa que crec que hem de practicar més els humans: La paciència.
Com un pot saber per pròpia experiència, la paciència és quelcom que ens permet estar tranquils durant els moments tensos, que permet seguir realitzant una tasca quant aquesta no sembla que prometi grans resultats, que permet aconseguir llargs i distants objectius i, per tant, permet que puguem convertir en possibles coses que a priori ens semblen impossibles. Dit així, podriem afirmar que la paciència és un do que posseeixen les persones, però tots sabem que, com que hi ha més persones que llonganisses, hi ha persones que tenen el do de tenir més paciència que d'altres.
La paciència és una fitxa que vol moure jugada a moltes de les nostres accions de la vida diària, de vegades la provoquem, de vegades no, de vegades ens ve imposada i de vegades fins i tot ens sentim obligats a tenir-ne, però... a qui no se li ha acabat mai la paciència? N'estic segur que la majoria de nosaltres alguna vegada hem estat farts de ser pacients. Potser quant una tasca se'ns ha fet monòtona, potser a l'hora d'estudiar, potser al metro amb algú que porta la música a tot drap amb el mòbil, o a vegades amb els nens del cau, fent esport, amb els amics, o fins i tot amb la xicota, i qui no ha perdut mai la paciència amb els pares?
Qualsevol cosa pot ser motiu de treure'ns de pollaguera i fer-nos acabar la paciència.
Amb tot això, volia fer la reflexió, si em permeteu, de que quant perdem la paciència, solem perdre el nord, perdem el sentit de les coses que realment ens importen i que realment valorem. Solem no saber tornar a l'orígen de perquè haviem començat a tenir paciència i no sabem perquè l'hem perdut. Davant aquests fets tant humans, cal fer un retorn al passat no gaire llunyà i recordar quin era el nostre objectiu inicial. Un resultat a la feina, un somriure d'un nen, el retrobament amb una persona estimada, l'ajuda d'un pare o mare... qualsevol motiu és vàlid per a retrobar aquella pau que ens permetia aguantar aquells moments difícils, i que permet fer possibles molts reptes que, sense paciència, són impossibles.
Així doncs, les arrels de la paciència són amargues, no és fàcil empassar-nos-les i aguantar, però cal que sapiguem que sovint, darrera l'amargor de la paciència, s'hi amaga un fruit dolç que ens farà valorar tot l'esforç ja realitzat, i que no podem deixar perdre de cap de les maneres.
Paciència, companys.
Com un pot saber per pròpia experiència, la paciència és quelcom que ens permet estar tranquils durant els moments tensos, que permet seguir realitzant una tasca quant aquesta no sembla que prometi grans resultats, que permet aconseguir llargs i distants objectius i, per tant, permet que puguem convertir en possibles coses que a priori ens semblen impossibles. Dit així, podriem afirmar que la paciència és un do que posseeixen les persones, però tots sabem que, com que hi ha més persones que llonganisses, hi ha persones que tenen el do de tenir més paciència que d'altres.
La paciència és una fitxa que vol moure jugada a moltes de les nostres accions de la vida diària, de vegades la provoquem, de vegades no, de vegades ens ve imposada i de vegades fins i tot ens sentim obligats a tenir-ne, però... a qui no se li ha acabat mai la paciència? N'estic segur que la majoria de nosaltres alguna vegada hem estat farts de ser pacients. Potser quant una tasca se'ns ha fet monòtona, potser a l'hora d'estudiar, potser al metro amb algú que porta la música a tot drap amb el mòbil, o a vegades amb els nens del cau, fent esport, amb els amics, o fins i tot amb la xicota, i qui no ha perdut mai la paciència amb els pares?
Qualsevol cosa pot ser motiu de treure'ns de pollaguera i fer-nos acabar la paciència.
Amb tot això, volia fer la reflexió, si em permeteu, de que quant perdem la paciència, solem perdre el nord, perdem el sentit de les coses que realment ens importen i que realment valorem. Solem no saber tornar a l'orígen de perquè haviem començat a tenir paciència i no sabem perquè l'hem perdut. Davant aquests fets tant humans, cal fer un retorn al passat no gaire llunyà i recordar quin era el nostre objectiu inicial. Un resultat a la feina, un somriure d'un nen, el retrobament amb una persona estimada, l'ajuda d'un pare o mare... qualsevol motiu és vàlid per a retrobar aquella pau que ens permetia aguantar aquells moments difícils, i que permet fer possibles molts reptes que, sense paciència, són impossibles.
Així doncs, les arrels de la paciència són amargues, no és fàcil empassar-nos-les i aguantar, però cal que sapiguem que sovint, darrera l'amargor de la paciència, s'hi amaga un fruit dolç que ens farà valorar tot l'esforç ja realitzat, i que no podem deixar perdre de cap de les maneres.
Paciència, companys.
dimecres, 24 de març del 2010
Un germà pot no ser un amic, però un amic sempre serà un germà.
Dono un principi al meu nou blog amb aquesta entrada, perquè vull fer èmfasi en un dels punts que crec que són més importants a la vida. Els amics. És per això que mereixen, indiscutiblement, estar en primera posició, davant, a dalt, per sobre, perquè el major orgull que pot tenir una persona és saber que pot confiar en una sèrie de persones les quals anomena "amics".
Amics n'hi ha de molts tipus, però només un especimen molt concret és l'amic verdader. Hi ha aquell amic que va amb tu a l'escola, aquell qui fa tant de temps que no veus, aquell qui ha compartit amb tu anys de sofriment a la universitat, aquell qui t'acompanya a algunes excursions, aquell qui tens "oblidat" a un altre païs ja sigui perquè és d'allà o perquè hi ha marxat, l'amic del feisbuc, l'amic del teu amic, etc... Però hi ha aquell qui sempre està al teu costat. Aquell que saps, i tens del cert al 100% que el dia que necessitis alguna cosa, ell/ella serà allà, al teu costat, al lloc més recondit del món, i on més el necessites, ja sigui físicament, o no.
Així doncs, vull fer un homenatge a tots els amics, tots ja sabem qui som, i vull remarcar que, tot i que no ens ho confessem els uns als altres (sigui pel motiu que sigui), de ben segur que tots pensem que al nostre costat hi ha una persona amb qui confiem, amb qui compartiriem qualsevol experiència, per bona o dolenta que sigui, i per escandalosa que pugui arribar a semblar.
De fet, amb bons amics, es duen a terme grans projectes, em ve al cap per exemple "Pastors i Misteris", l'interraïl i, perquè no, coses tant simples com la última calçotada. I n'estic segur que si mirés enrere un temps seria capaç de fer una llarga llista de projectes que puc dir que he compartit amb bons amics.
Amb amics com vosaltres, qualsevol petit projecte es converteix amb una gran realitat.
Per anar acabant, vull fer-vos reflexionar. Voldria que cada un de vosaltres pensi amb els seus amics, aquelles petites grans persones amb qui compartiria mil i una experiències, i sapigués, com a minim, admetre una virtut i un defecte de cada un d'ells. Perquè només els perfectes reconeixen que són imperfectes.
Per acabar, perquè no, donar les gràcies a un amic que, sense saber-ho, m'ha animat a començar aquest blog.
Moltes gràcies, amics meus.
Amics n'hi ha de molts tipus, però només un especimen molt concret és l'amic verdader. Hi ha aquell amic que va amb tu a l'escola, aquell qui fa tant de temps que no veus, aquell qui ha compartit amb tu anys de sofriment a la universitat, aquell qui t'acompanya a algunes excursions, aquell qui tens "oblidat" a un altre païs ja sigui perquè és d'allà o perquè hi ha marxat, l'amic del feisbuc, l'amic del teu amic, etc... Però hi ha aquell qui sempre està al teu costat. Aquell que saps, i tens del cert al 100% que el dia que necessitis alguna cosa, ell/ella serà allà, al teu costat, al lloc més recondit del món, i on més el necessites, ja sigui físicament, o no.
Així doncs, vull fer un homenatge a tots els amics, tots ja sabem qui som, i vull remarcar que, tot i que no ens ho confessem els uns als altres (sigui pel motiu que sigui), de ben segur que tots pensem que al nostre costat hi ha una persona amb qui confiem, amb qui compartiriem qualsevol experiència, per bona o dolenta que sigui, i per escandalosa que pugui arribar a semblar.
De fet, amb bons amics, es duen a terme grans projectes, em ve al cap per exemple "Pastors i Misteris", l'interraïl i, perquè no, coses tant simples com la última calçotada. I n'estic segur que si mirés enrere un temps seria capaç de fer una llarga llista de projectes que puc dir que he compartit amb bons amics.
Amb amics com vosaltres, qualsevol petit projecte es converteix amb una gran realitat.
Per anar acabant, vull fer-vos reflexionar. Voldria que cada un de vosaltres pensi amb els seus amics, aquelles petites grans persones amb qui compartiria mil i una experiències, i sapigués, com a minim, admetre una virtut i un defecte de cada un d'ells. Perquè només els perfectes reconeixen que són imperfectes.
Per acabar, perquè no, donar les gràcies a un amic que, sense saber-ho, m'ha animat a començar aquest blog.
Moltes gràcies, amics meus.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)